La cerimònia aymara, seguida per milers d'assistents, que fa poc més d'una setmana va inaugurar el mandat del nou president bolivià Evo Morales, ha causat una notable impressió en les nostres mentalitats modernes i secularitzades. Un amic m'ho comentava sense amagar la seva perplexitat: ara resulta que per expressar l'oposició a Bush i la resistència davant la globalització neoliberal, allò correcte és manifestar-ho a través d'un ritual religiós ancestral... Certament, després d'haver interioritzat que els processos històrics d'alliberament i emancipació impliquen necessàriament un procés de secularització, i acostumats a valorar com un factor de modernització i progrés la privatització de la religió i, per tant, la seva separació dels afers cívics i públics, el festival etnicoreligiós protagonitzat per Morales se'ns apareix, almenys per aquells que veim amb simpatia la causa indigenista, com una peça que no acaba d'encaixar.

En qualsevol cas, aquest és un exemple més d'una realitat contundent: el fenomen religiós, en tota la seva complexitat, amb perills i contradiccions, amb mil rostres diferents, lluny de retrocedir sembla que viu una revifada arreu del món. Estam acostumats a veure això en el món arabomusulmà, on els projectes polítics més o menys laics iniciats a mitjan segle XX han fet fallida i han cedit el lloc a moviments explícitament religiosos de tarannà fonamentalista. Però n'hi ha més, molt més. Als EUA, el president Bush capitaneja una ofensiva d'integrisme protestant sense complexos. A Àfrica i Sud-amèrica, el preocupant avenç d'una munió de sectes competeix amb l'enfortiment de nous projectes d'acció social comunitària nascuts a l'empara d'esglésies tradicionals. I fins i tot a Europa els intel·lectuals més lúcids són sensibles a un cert desvetllament religiós que inclou manifestacions tan heterogènies i contradictòries com enew age i l'orientalisme, l'integrisme catòlic, la màgia i l'ocultisme, o la recerca -minoritària, però real i seriosa- d'un nou discurs teològic en diàleg amb la cultura i socialment compromès.

Més enllà del significat i la transcendència de tots aquests fenòmens, el que no és de rebut és despatxar el tema amb superficialitat, com ho féu fa poc el rector de la Universitat de Girona, Joan Batlle, en una entrevista; quan li van demanar com veia la qüestió religiosa en el món d'avui, es va limitar a dir: «pens que aquestes coses de Déu nostre senyor i de creure en coses que no podem veure, avui ja haurien d'estar superades». I es va quedar tan ample. Podem discutir sobre el significat i les conseqüències d'aquest retorn de la religió, però si és -i ho és- una realitat viva, no és honest ignorar-lo. S'ha de conèixer, analitzar i entendre.

En el cas d'Amèrica del Sud, i més enllà de l'anècdota (o no) d'Evo Morales, el potencial polític del vessant religiós del moviment indigenista ja va ser observat fa més de vint anys pel sociòleg francès Alain Tourain, i ha estat reivindicat per la teologia de l'alliberament (Paulo Suess, Pere Casaldàliga,), i pels representants de la més recent i autodenominada teologia indigenista, com Mario Pérez (nahuac, Mèxic), o el xilè Pablo Richard. El fet que alguns representants conservadors de l'episcopat llatinoamericà hagin avisat del «perill de politització» del cristianisme que comporten aquestes tendències indica dues coses: la seva rellevància, i la seva complicitat amb els nous moviments polítics progressistes que a poc a poc es van obrint pas. Convindrà estar-hi atents.