«Tot pel poble, però sense el poble», és una d'aquelles sentències històriques definitòries del poder que resten a la memòria més enllà dels anys d'estudiant. L'evolució històrica, no necessàriament revolucionària o extremadament bèl·lica, ha suposat sempre «sang, suors i llàgrimes» (una altra d'aquestes sentències de personatge històric). La tudadissa de béns, de riquesa, de vides humanes... acumulada al llarg dels segles és incommensurable i responsabilitat d'aquells que van tenir la sort de ser al lloc oportú en el moment indicat (un altre tòpic) per passar als annals -i no és cap referència fisiològica- de la història. Pot semblar domèstic -fins i tot vulgar-, doncs, treure al diari la foto del guanyador d'unes primàries del PSM. Santa Eugènia, per una feina periodística, pot caure més enfora que el Pròxim Orient i la batucada de Hamàs. Però així ha passat ara mateix. És quelcom semblant a les fotos que s'han reproduït del jersei d'Evo Morales i els comentaris que se n'han fet en comparació a la informació de la rebaixada de més de la meitat que el cocaler ha fet als sous del seu nou govern. La part pressupostada que no cobrarà ni el president ni el seu gabinet bolivià es dedicarà a un fons per a la promoció de l'educació. Ni un fix discontinu d'aquí es pot permetre un luxe d'aquest calat. I és que la riquesa és un bé fràgil. La riquesa, la possessió, l'abundància són més febles que la pobresa: no tenen ni temps. No es posseeix allò que es pot perdre amb tanta facilitat, com la fortuna d'un Mario Conde, per exemple. La fama? Quelcom de semblant, si es mira aquests científics mentiders i falsaris per treure rèdit immediat del seu treball experimental. I és que, per aquí, encara ens movem amb esquemes d'abans de la república romana en molts de temes, entre patricis i plebeus. Sobretot, en temes culturals i no vull treure a rotle ni l'institut d'estudis balears ni les publicacions caríssimes de les entitats i institucions oficials (a mà tenc la darrera publicació de la Conselleria de Medi Ambient i un llibre de l'Ajuntament de sa Pobla que són encens pudent). És admirable la indiferència plebea dels mallorquins davant tot aquest bullit cul-turaler (i cal remarcar, ara sí, l'aspecte fisiològic que inclou el terme de culte).

En definitiva, la terra, la llengua o el país no s'estimen com tampoc els doblers, com pretenen els patricis, que fan arqueologia de tot. La terra, la llengua o el país es van fent, usant-los i respectant-los (civilitat versus civilització). L'eliminació de traves per afavorir la subsistència de la terra, d'una llengua o un país només desagrada i ofèn aquelles persones que són felices enmig de la destrucció del territori, del declivi de la llengua i la desestructutració del país a favor dels acumuladors de sempre (la civilització són segles d'injustícies). No és estrany doncs, que un bon grapat de gent hagi interpretat la victòria de Mateu Crespí a les primàries del PSM com una cosa així quan els plebeus van obtenir representació senatorial a la república romana. Menys aquells que ni es molestaren a anar a fer fotos a Santa Eugènia i s'han quedat amb la de la candidata oficial. Estic content que Mateu Crespí no es retiràs pel desembre com havia insinuat amb l'excusa del naixement de la seva filla Constança. I que s'ho hagi sabut jugar tot a la carta de l'esperança. Ara n'hi ha molts que són a l'aguait i, per si serveix per a algun analista, una dada: encara no ha perdut mai unes eleccions. I ja és tenir alè fer de cartell del PSM.

l l l
I bé Per quan el nomenament del nou conseller de la repartidora als ajuntaments amics?