Tots els Informes Econòmics sobre la situació de Balears aporten una conclusió consemblant: estam davant d'un model de creixement que assoleix xifres força més ajustades, en els moments actuals, que en etapes precedents. Per a un economista sensat, aquesta constatació -la xifra en si- no commou, ni preocupa de manera alarmant; de fet, inquieta més la qualitat del creixement que no la quantitat del mateix. I és aquí on, amb excessiva freqüència, s'encallen els discursos: el superar, sempre, la barrera marcada en l'exercici anterior, sense importar massa de quina forma es fa, esdevé l'objectiu central del creixement econòmic. Però aquest es caracteritza per un fet clau: la seva inestabilitat. Els líders del creixement -i Balears ho és- acaben, emperò, per «revertir a la mitjana», segons expressió de l'influent professor William Easterly, de la New York University. Els marges d'errada poden ser, en aquests casos, mínims, i Easterly ho comprova de manera convincent amb els ingressos per càpita de diferents països emergents i desenvolupats. La bateria estadística sol corroborar aquestes apreciacions: en circumstàncies normals i en terminis curts, les economies que es situen en cotes baixes de creixement acabaran per enlairar-se; i, també, les que es troben molt amunt, alentiran el seu procés.
Dic tot això perquè l'arma del PIB -que tant es fa valer, amb totes les seves derivacions- és de doble tall: abans era útil per als conservadors i els seus correligionaris, crítics amb els escassos sencers a l'esquerra de la coma; i ara, l'increment de poques dècimes es pot considerar com un gran triomf, adobat per altres informacions que pretenen generar estats d'opinió favorables a la gestió del Partit Popular a Balears. Allò que abans era crisi, ara és recuperació; l'apocalipsi es transforma, així, en resurrecció. Però el rerefons que urgeix copsar és que no es poden pretendre creixements exponencials perpetus i desorbitats a les economies madures. Això no ha passat mai a la Història Econòmica i, en tot cas, s'ha esdevingut en etapes molt concretes i amb espais particulars, i sempre amb costos i llasts addicionals -pressupostaris, socials, culturals, ecològics- rellevants. L'aterratge sempre arriba i, en economies molt internacionalitzades -com les illenques- no es poden perdre mai de vista les conjuntures que afecten els principales mercats de connexió. Oblidar això és fer trampes. Aquelles estructures econòmiques que constaten una fortalesa ben ferma, unes condicions d'estabilitat institucional i unes coordenades de tranquil·litat, infereixen taxes de creixement que solen ser més moderades, en contrast amb les economies que s'ubiquen en estadis inferiors (com per exemple els casos de les economies d'Extremadura, Galícia, Castella-la Manxa, Andalusia i, fins i tot, les Canàries). Aquestes taxes ajustades poden ser més recomanables, si el motor principal del creixement és un sector tan expansiu com el de la construcció. Perquè el creixement és un procés que cal observar en terminis més laxos i llargs que les previsions i els comentaris derivats d'una conjuntura específica. En la mateixa línia, la situació de l'economia balear es caracteritza per una estabilitat, maduració i robustesa que fa que, de forma gradual, els seus increments del PIB siguin força més suaus que els d'altres economies regionals d'Espanya i d'Europa. Pensar que Balears pot perllongar els enfollits nivells de creixement dels darrers anys noranta, explicats per mor de la gran expansió constructora i per l'allau de visitants, és apostar per un model que ens convida a donar la primera passa a l'extrem del precipici i, sobretot, significa amagar la realitat d'estructures terciàries que, com la balear, quan han crescut de forma excèntrica ho han fet a costa de crear serioses amenaces per les seves bases ambientals de capital natural, el seu primordial actiu. És a dir, tot creant hipoteques de futur, la qual cosa pot comprometre el desenvolupament d'altres generacions. Tenir clar que les economies regionals també «reverteixen a la mitjana» llevaria tensions a les explicacions econòmiques. I, per extensió, als posicionaments polítics.
Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, UIB
