Ferran Aguiló

Més del que volien i molt menys del que podríem

Ferran Aguiló24/01/06 0:00

Haurem d'esperar la lletra menuda del pacte Zapatero-Mas i si, una vegada més, aquest ha estat el producte de les pors o, per contra, hem entrat en una era desacomplexada. Si he de ser sincer, pens que les pors han tutelat el procés i condicionat el resultat, com sempre. Com sempre, la reacció ha atemorit les persones de bona fe i, als ben intencionats, els ha fet dubtar de si l'esforç d'acostar Espanya a la seva realitat s'ho pagava. Plantejaren un joc de tot o res sense lloc per les mitges tintes. I ara, que l'Estatut pactat és una mitja tinta aigualida, s'han quedat sense discurs. Haver perdut la possibilitat de situar el país a l'alçada de la realitat i acceptar un text que més aviat sembla una ejaculació precoç amb caràcter retroactiu és injust i, a més, només apedaça el problema ajornant-lo. Però saber que la reacció ha perdut, una altra vegada, l'oportunitat d'ubicar-se entre la dreta democràtica europea, entre els que no entenen que un partit justifiqui en el mal govern de l'adversari l'aixecada de cul sediciosa d'un general, em conhorta i em sap greu a la vegada. Em conhorta veure com el seu joc apocalíptic perd fua i s'apaga, quedant en no res i fent que cada vegada s'assemblin més al pastor dePere i el llop que es desacredita com més s'esgargamella amb previsions que no s'acompleixen. També em sap greu, perquè semblam condemnats a no fer mai net, a deixar acumular la brutícia fins que la ferum ho envaeix tot i tot ho condiciona.

l l l
Parlant de condicions, serà interessant saber com s'ho fa el president Matas per a no trair-nos sense trair les expectatives que ell i la seva família han depositat en el seu madrileny futur. Ho té magre, perquè l'Estatut de Catalunya, descafeïnat i amb sordina, així i tot és més del que s'hagués demanat des d'aquí i copsa, de llarg, les expectatives d'aquests jocs florals que s'han fet amb la Comissió de savis i la, tan intermitent com esterilitzada, Ponència parlamentària. Què farà? Demanar el mateix, com reiteradament ha fet amb la senyora Estaràs, reproduint l'esperpèntica escena dels germans Marx en la cabina i la tonada «i dos ous durs?». O mantendrà el discurs oficial del seu partit que aquest document és el principi de la fi d'Espanya i de la solidaritat estatal? Magre, magre. Perquè una cosa hem de tenir clara: l'Estatut és l'actualització possibilista de l'altre possibilisme que es va fer el 79 i que esdevengué el «cafè per a tothom» menys els bascs que tenim ara. L'actuació del vicepresident Solbes en la negociació és el referent bàsic del text final i ens deixa clar que s'arribà allà on ePSOE jacobí creu que pot arribar amb les 14 comunitats restants, sempre i quan elles vulguin. I és possible que algunes no vulguin, però la seva negativa no tendrà res a veure amb plantejaments ideològics sinó que defensaran l'actual finançament que els és vergonyosament favorable. Balears és la principal perjudicada per l'actual sistema. O sigui que només la reconeguda perversió del senyor Matas podrà fer-nos creure que hi està a favor i en contra al mateix temps i a l'inrevés. Uf!