algo de nubes
  • Màx: 20.14°
  • Mín: 13.46°
19°

Quadern de viatge

Dilluns, 9.- Urgències d'última hora, que ara no fan al cas, m'impediren, com era el meu desig, assistir, a Campos dissabte passat, a la cerimònia de nomenament del doctor Joan Veny i Clar fill il·lustre de la vila, una proclamació que honora, sens dubte, l'eminent dialectòleg de la llengua catalana, però que honora, encara més, el poble de Campos, el seu consistori, que ha estat a l'alçada d'un home senzill i savi. Els mèrits acadèmics, docents, professionals del professor Veny són sobrats per rebre aquest homenatge popular dels seus veïnats campaners, dels seus paisans mallorquins, dels seus conciutadans catalans, dels seus amics. La seva saviesa, la seva erudició, no només lingüística, ans humanista, en el sentit més precís, potser més clàssic, del terme, el fan mereixedor del nostre reconeixement i de la nostra gratitud. El seu mestratge ens ha d'alliçonar en l'exigència i en la tenacitat, ens ha d'enfortir el seu exemple en la defallença i en la fatiga. Però allò que més impressiona dels homes savis no és la seva saviesa, sinó la seva senzillesa, la seva naturalitat. Per això, allò que més impressiona de Joan Veny, tot i ser un home savi, no és la seva saviesa, de la qual, òbviament, no fa ostentació, ans la seva qualitat humana, la seva calidesa, la seva modèstia. En Joan Veny és un referent cultural essencial, un investigador, rigorós i solvent, de les paraules, un home íntegre, d'una extraordinària fidelitat a la llengua i a la terra, però és, sobretot, una bona persona. Més enllà, doncs, de l'admiració intel·lectual, que és intensa, sent, envers el doctor Veny, una profunda admiració personal. Aquesta era la causa per la qual, dissabte passat, m'hagués agradat palesar-li, personalment, el meu respecte, afegir-me a la celebració d'un acte que li fa justícia.

Dimecres, 11.- Pel que fa a l'ordenament i protecció del territori passa que: cap polític, sigui quina sigui la seva tendència ideològica, quan té el poder de les institucions, locals o autonòmiques, no vol, no pot, o no gosa, fer complir els plans i les lleis que, en matèria urbanística, ell mateix, ja sigui directament, ja sigui a través d'altres membres del seu partit, ha redactat i aprovat, ni enfrontar-se a les il·legalitats quan aquestes posen fonaments, i encara menys abatre les edificacions il·legals quan ja s'han enteulat. Contràriament, tots els polítics, sigui quina sigui la seva tendència ideològica, quan són a l'oposició, exigeixen, als polítics que ostenten el poder de les institucions, autonòmiques o locals, que siguin estrictes en el compliment de les lleis d'ordenació i conservació territorial, i enderroquin les obres il·legals. I així de forma cíclica i successiva.

Dijous, 12.- Estam en període de recolliment, de reflexió, de bons propòsits per a l'any que just comença, i atès que he desistit, definitivament, d'aprendre anglès, ser pitjor persona, col·leccionar fascicles sobre didals de l'univers, jubilar-me abans d'hora o enfortir els músculs abdominals en un gimnàs, me veig empès a fer-me un propòsit de dimensions colossals, un repte, d'extrema duresa, per posar a prova els límits de la meva capacitat de resistència: tornar a fumar. Sí, ho confés amb arrogància: sóc un exfumador: un infestat latent: una imperfecció social a la reserva. Encara que a les reunions de fumadors anònims, que celebram en el secret d'una adreça inexistent, menteixo dient que fa tres anys que no he consumit tabac, en realitat, en el moment de redactar les anotacions d'aquest quadern, només fa dos anys, nou mesos, catorze dies i sis hores que m'he allunyat del vici de les drogues legals. Sé que, això no obstant, sempre seré un addicte a la nicotina, un verí que aguaita, agotzonat en els estancs, la feblesa humana. Sé que no hauria d'abaixar la guàrdia, ni abandonar les teràpies de grup, car ens encoratjam, els uns als altres, per mantenir-nos ferms i allunyats de la reincidència, ara que hem esdevingut ciutadans resignats, però la meva força de voluntat s'afebleix. Sóc a una passa de recaure. Crec que tornaré a fumar, no pas per satisfer una exigència del cos, desintoxicat de neguit, desobsessionat, ni per apaivagar la síndrome d'abstinència, que, quan percep els primers símptomes, mantinc a ratlla amb una dosi de xocolata prou satisfactòria, tot i que res no pot substituir els efectes secundaris de les cigarretes, ans per reivindicar, essencialment, la meva emprenyadura contra aquest brot de puritanisme totalitari, la meva dissidència davant la repressió de l'estat, amb la dèria legislativa del govern, i el dret a l'eutanàsia activa, enviant-me el fum fins els engonals i allotjant el quitrà a la pleura de la freixura, puix que morir com un tria és, fins que una nova llei ho prohibeixi, l'últim reducte de llibertat individual.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.