algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
21°

Estatut, amenaces i constitució

El dia de la celebració de la Pasqua Militar, quan els exèrcits d'Espanya xalen per la fagocitació de Menorca per part de l'Estat espanyol (perquè l'esmentada festa se celebra amb motiu de la reconquesta de la balear septentrional, per molt xistós que pugui parèixer), el tinent general Mena Aguado, de la capitania general de Sevilla, es va despenjar amb unes declaracions incendiàries sobre l'Estatut de Catalunya. Va dir que, segons el Títol VIII de la Constitució espanyola, els militars han de vetllar per la «unitat de la pàtria» i que, si aquesta es posa en perill, per mandat constitucional directe, l'exèrcit ha d'intervenir-hi. El general va fer aquestes declaracions uns mesos abans de la seua jubilació, conscient del que podia representar -com a bomba informativa-, del que podia suposar (d'incidència directa en la negociació del nou estatut per a Catalunya), i de les conseqüències personals que tot plegat podia tenir per a ell mateix (ben poques, si tenim en compte que era a punt de jubilació). La intenció devia ser doble: per una banda, donar sortida a l'ancestral mania de l'exèrcit espanyol de ficar el nas en afer polítics, fet que queda completament fora de les seues funcions; i d'altra banda, expressar una opinió que no sabem fins a quin punt es troba avui dia estesa per les sales de banderes. En principi, se suposa que la majoria de militars no han de voler opinar sobre la qüestió de la reforma estatutària i que, com a demòcrates, han d'acceptar allò que diguin els representants del poble, legitimats per prendre aquestes decisions.

Mena Aguado es permetia, així mateix, proferir una amenaça directa contra una decisió presa pel noranta per cent de representants electes del poble de Catalunya. Per a un militar, que teòricament no ha d'intervenir en la vida política, això no és poca cosa. Així mateix, el tinent general es permetia carregar contra idees elementals, ja pràcticament ni tan sols qüestionades pel sentit comú de la majoria dels catalans, com ara que el català ha de ser plenament oficial, i, per tant, exigible en igualtats de condicions amb el castellà (als llocs on tenim el català com a llengua pròpia). La majoria de la gent, als Països Catalans, estic ben convençut que no considera ni exagerat ni fora de lloc que el català sigui la llengua de l'ensenyament, o que els catalanoparlants tenguem uns drets lingüístics reconeguts, ben elementals, d'altra banda. En aquest sentit, el militar en qüestió feia més la impressió d'extraterrestre que no d'amenaça contra res.

He de dir que, pel que fa a la reacció del govern espanyol, no em va sorprendre l'anunci que serà destituït: és ben lògic, tenint en compte les circumstàncies del discurs i el seu contingut. Però, en canvi, sí que em va sorprendre l'arrest (encara que sigui domiciliari). Si es volia fer una sensació de fermesa, pot ser una mala premonició davant la discussió del propi projecte d'Estatut. El govern socialista podria tenir la temptació de mostrar-se com a ferm davant els «poders fàctics» i alhora també ferm davant la «nacionalitat sediciosa».

No voldria pensar que, a principis del segle XXI, ni que sigui a Espanya, un «pronunciamiento» pot afectar en res el procés de discussió del nou estatut per a Catalunya. Però, amb el precedent del 23-F, que va desencadenar la nefasta «harmonització del procés autonòmic», altrament dit «cafè per a tots», no ens podem fiar de res.

No deixa de sorprendre una mica, tot i el que els hem vist i sentit durant aquests darrers anys, que els dirigents del PP donin tanta coba a Mena Aguado, en comptes de condemnar directament la seua intervenció. Perquè resulta del tot contradictori intentar defensar la legalitat (Títol VIII de la Constitució) a través de mitjans il·legals (pronunciant-se des de l'exèrcit, quan l'exèrcit mai no ha d'intervenir en política).

Ah! De tot l'episodi, emperò, la cosa més colpidora és que encara no s'hagi entrat al Parlament espanyol, des del propi govern de l'Estat, cap proposta per anul·lar, ja definitivament, l'anacrònic Títol VIII de la Constitució espanyola. Perquè el tinent general no podia dir el que va dir, però, malgrat tot, dient-ho, tenia raó. Avui, si Catalunya convocàs un referèndum d'autodeterminació i proclamàs la independència (usem paraules majors i ultrapassem l'Estatut que s'ha presentat a Madrid), l'exèrcit, segons el Títol VIII de la Constitució, es podria carregar «manu militari» una decisió presa democràticament.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.