algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 20°
22°

Una de Reis a la Menorca de 1784 (i II)

La setmana passada iniciàvem la Relación y breve explicación del festejo que se ha executado en Ciudadela de la Isla de Menorca con motivo del fiel alumbramiento de la Sereníssima Señora Princesa de Asturias y efectuación de la paz con la potencia Británica i ho deixàvem en els primers compassos del 8 de febrer de 1784. Una setmana més tard, altres misses i sermons als convents dels franciscans i dels agustins, respectivament. Per arribar a la festa grossa del 22 al 24 de febrer. La Educación del Espíritu Nacionano era sols, com es veurà, una assignatura maria per als batxillers de la meva generació, sinó que l'educació en l'esperit nacional ve de molt més temps enrere.

Aquell cap de setmana d'hivern nobles i cavallers, determinats a fer caritat, sufraguen durant tres dies un menjador per als pobres a l'esplanada del convent de sant Francesc, i els fan almoina. Així mateix, la Reial Cèdula establia que s'havien d'organitzar tot d'actes per divertir la gent, i el gremi de la gent de la mar decideix armar unes corregudes de vaixells de pesca a la vela, com si avui diguéssim unes regates post Christmas Race.

Dia 23 de matí un altar amb un retrat del rei Carles III i els retrats dels néts Carles i Felip a banda i banda, es col·loca a la porta de la Universitat, amb domassos i quatre canelobres amb ciris encesos. Segons diu el cronista, hi va acudir tanta de gernació que no es podia passar pel carrer i les autoritats van haver d'enviar soldats per posar-hi ordre. Quina alegriassa generen els natalicis reials entre epopulacho!!! Ja el decapvespre, es fa la desfilada de carrosses amb l'escena de la rendició dels infidels al monarca catòlic. De fet, amb tots els anacronismes que es vulgui i en clau metafòrica, s'està escenificant en realitat la rendició dels protestants a les tropes de sa Majestat el Rei d'Espanya. Vull centrar l'atenció en la manipulació assimilista que suposa identificar el catalaníssim rei d'Aragó, Alfons III el Liberal, amb el centralista rey-alcalde de Madrid, Carles III i el paper subaltern, d'espectador pacient, que li toca de jugar al poble menorquí. L'escena no té pèrdua. Seixanta homes vestits de moros i un d'ells representa el moixerif de l'illa, a cavall amb l'estendard i una cinta de seda, que és la que diuen que duia el rei Alfons, i vint-i-cinc homes vestits de turcs, uns a cavall i altres a peu. Arriba un missatger anunciant als musulmans que el rei cristià té els seus homes ricament vestits als afores de la ciutat. El rei moro en fa grans escarafalls i amenaça de destruir els seus enemics: es posen en peu de guerra. Assabentat Alfons de les intencions dels àrabs, forma una Ambaixada amb dos cavallers i un trompeta, tots a cavall, amb quatre guardes a peu, vestits a l'antiga i amb arcs. El moixerif s'esvalota amb l'ambaixada, passa Consell i determina que rebrà el rei cristià. Al més pur estil barroc i, emparentant-se amb les roques, el teatre popular valencià de carrer, el rei d'Aragó apareix dins un Carro Triomfal, que en el seu frontispici era format per tres arcs o voltes, que eren tres portes, les quals s'obrien a una sala interior tota endomassada i que al bell mig tenia una trona, on s'asseia el rei Alfons amb ceptre i corona.

«Naturalment», a cada banda del rei -igual que passava amb els néts de Carles III a cada banda de l'avi- hi havia uns fillets vestits a lo ibero, que li sostenien el pal·li i el vestit de porpra. Fent escolta al Carro triomfal, vint-i-quatre cavallers vestits a l'espanyola i, davant, dotze arquers a peu, que tots formaven un exèrcit. Darrere hi anava un altre escamot d'espanyols [sic] vestits a la moderna, que acompanyaven un altre Carro triomfal amb alguns instruments musicals, en donde representavan al vivo la Princesa de Asturias acompañada de quatro damas, en medio de las quales havia dos Camareras que llevavan en sus brazos dos niños que significavan los dos infantes Carlos y Phelipe y los enseñavan al pueblo. I al costat d'aquest segon Carro venia una Matrona a cavall, riquíssimament vestida -al·legoria de la Madre Patria espanyola-, en actitud de voler rebre els dos Infants -els que asseguren la continuïtat de la dinastia a la Corona- amb una llegenda que deia: -Nosaltres, els nadius, rebem aquests dos digníssims infants com a Prínceps preclars). Darrere hi anava molta gent vestida a la menorquina, que representava el poble de Ciutadella.

El rei Moro llavors besa en terra tres vegades i després besa els peus del rei Cristià, li lliura les claus de la ciutat i l'estendard. Alfons, alter ego de Carles, el passa a un dels seus capitans mentre tothom esclata en crits de Viva el rey de España «por muchas vezes». (Joel Joan, te'n recordes de la polseguera que aixecà el teu Visca els Països Catalans damunt la gespa del Camp Nou el dia del Correllengües, l'octubre de 2005?). Els moros són col·locats enmig d'una escorta de soldats cristians i al centre hi ha el rei Moro i la comitiva, amb el rei Alfons davant davant s'encamina cap a les portes de la ciutat, mentre la gernació crida entusiasmada Victoria!, Victoria! Viva el Rey de España!. I amb el seguici de tots els Gremis (una gentada!) se'n van tots cap a la Casa de la Vila, on s'exposa el retrat de Carles III, davant el qual tots els penons s'inclinen i totes les persones acoten el cap en senyal de submissió i obediència («y no passo ni Pendon ni persona alguna sin prestarle su obediencia») . Després, amb la mateixa cerimònia, passegen per tot Ciutadella. I al Born, davant el Reial Alcàsser, acaba la funció [atenció a la paraula funció: realment es tractava d'una representació funcional o sigui que «funcionava» segons la finalitat perseguida, que no era altra que assolir un fort impacte social], una funció rematada per molts balls a la menorquina [talment acaben també alguns actes oficials: amb ballades folklòriques], un concert a la Universitat i lluminàries pertot arreu.

Per acabar, diguem que si, al cap i a la fi, la nació és, en el fons, un relat nacional, una manera de contar les coses; i si és ver que la història l'escriuen o la conten els vencedors, sempre en clau interessada, la Relació de les festes celebrades en honor d'un natalici principesc, emmarcades en la Pau de Versalles, obre el teló d'una representació teatral més vasta: el teatre de l'espanyolització de Menorca per fer-la entrar pel camí que els Decrets de Nova Planta havien obligat a emprendre vuitanta anys abans a les terres de l'antiga Corona d'Aragó. La senda de la construcció nacional en clau centralista i espanyola, a la qual tant col·laborarà la cultura oficial del XIX, especialment a partir de la segona meitat del segle i de la mà del liberalisme jacobí.

Del caràcter imposat de les mostres de fervor i fidelitat a la monarquia espanyola, se'n troben indicis eloqüents al llarg de la mateixa Relació, escrita a instància de part (els Jurats de Ciutadella) per congraciar-se amb un monarca de qui s'esperava que retornàs a la ciutat menorquina de ponent l'antiga capitalitat de l'illa, que els anglesos a començaments del segle XVIII havien traslladat a llevant, a l'empara del port de Maó. Carles III no es va preocupar gens del tema. De fet, ja en tenia prou d'assegurar als seus súbdits menorquins les imposicions de les lleis de Castella i l'ortodòxia de la religió catòlica. Per tant: Gracias infinitas sean dadas al Altissimo por haver nuestro Pueblo cumplido exactamente todo esto con el mayor gusto y demostraciones del regosijo [que] tenia sin que en medio de tanto tropel y alboroto, se haya experimentado la menor riña, si que por el contrario una union y correspondencia nunca vista, sin ninguna desgracia, como asi lo podra confirmar el Muy Iltre Sr. Brigadier Dn Antonio de Gutierrez, Comandante General de esta Isla, que presencio toda esa bulla.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.