algo de nubes
  • Màx: 20.17°
  • Mín: 13.1°
20°

L'envit d'una escriptura

La relectura d'un text de la parenta pobra és cosa obligada si un vol anar-hi entrant, a poc a poc, que sovint sovint és l'única manera de fer-ho. Conscients i respectant la peculiar dificultat del seu llenguatge. Sense tampoc fer-ne un gra massa. Perquè la dificultat de recepció o de lectura en qüestió es troba tant en el text com en el mateix lector. I tot lector millora amb els anys. La praxi i l'experiència ajuden molt.

De cara al coneixement de l'escriptura global -o de l'obra global- d'un autor, una antologia són cent cavalls de força. I encara que sembla que hi ha qui creu que qui pot fer millor aquesta feina és un professional de la crítica acadèmica, a mi em sembla que és el propi autor qui ho pot fer amb major profit per al públic lletraferit. A no ser que es tracti d'una antologia col·lectiva, per raons òbvies.

En el cas d'una antologia bilingüe, com és el d'Historia persona, de Jaume Pomar, que ha decidit aprofitar o reaprofitar el títol del seu tercer poemari, publicat el 1979, es planteja, a més, la responsabilitat de la traducció. I en aquest cas, òbviament, no és massa fàcil que l'autor pugui assumir personalment la tasca, perquè no basta un coneixement de la llengua d'arribada, cal alguna cosa més. Però la veritat és que una de les coses que m'han deixat touché d'aquesta antologia és la realment excel·lent traducció que l'amic Pomar n'ha fet al castellà, procurant que els versos resultants duguin el mateix compàs -per dir-ho així- que els originals, no dubtant a substituir mots i sintagmes quan així convenia, de manera tal que les versions resultants no sonen com a traduccions.

El volum en qüestió acaba de publicar-se a la Biblioteca de las Islas Baleares, de l'editorial madrilenya Calambur, una col·lecció patrocinada per l'Institut d'Estudis Baleàrics, en la qual darrerament han aparegut antologies semblants de Josep M. Llompart, Blai Bonet, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera i Antoni Vidal Ferrando, en un esforç per contribuir decididament a la presència de l'obra dels nostres escriptors en l'àmbit de la llengua castellana. Però des del moment que, naturalment, les versions traduïdes es presenten cara a cara amb les originals, aquesta col·lecció pot esser molt útil també en el nostre àmbit si l'Institut d'Estudis Baleàrics es preocupa de fer arribar els seus volums a tots els centres d'ensenyament i a totes les biblioteques municipals de la Comunitat.

A mi mateix, confés que m'ha servit per fer una nova lectura de conjunt de l'obra poètica de Jaume Pomar. Molt especialment d'un llibre tan dens com Imatge de la por («La mòssa de metralla a la finestra verda/ m'evoca, molts de dies, la defensa precària/ bastida, porta endins -avall la mitjanada-,/ damunt el solar històric del meu ranci llinatge»). Però com es demana el mateix autor, resulta inevitable qüestionar-se: «Imatge de la por o imatge del meu temps?». És ver que hi trobam plantejaments esqueixats ben personals, com quan declara: «Acceptaré la mort com accepto la vida/ al fons d'aquest silenci o gel del meu llenguatge/ quan vindica l'oblit del mirall que s'esber-la/ i multiplica espais, imatges, la memòria». Ans també es parla de les conseqüències -la por en seria una més- de viure o malviure «a un país de mentida, macat de sivellada», un país que el poeta dubta si l'ha de qualificar com «terra eixorca o no terra?». I que arriba a fer-lo cridar: «Que un incendi de sang devasti la mentida!». Al capdavall, por i circumstància estan estretament relacionats. I la por, sens dubte, engendra la ràbia.

Dins aquest llibre o subconjunt de l'obra de Jaume Pomar, m'he topat o aürtat amb un poema que, al seu moment, va passar-me per malla (el que ens pot passar a tots). Es tracta del que comença: «Si entrava un raig de sol per la finestra verda/ il·luminava els clàssics als prestatges corcats/ i un mocador d'abric damunt la taula». Un senyor poema que és una entranyable descripció d'un interior casolà i ciutadà a la vegada (de fet, Pere Rosselló Bover ja va assenyalar que Pomar és el poeta més ciutadà -o més panet- que tenim; i quedi clar que aquesta és una de les característiques més generals de tot el seu discurs). Un poema extraordinari, del qual no puc deixar de transcriure'n els cinc versos següents: «Passen els tamborers de la Sala, no els sents?/ El cop de les broquetes m'entrava dins el pit,/ timbal al vent de festa de la Setmana Santa/ amb carrers plens d'arena i penitents descalços/ que es fermaven al peu tots els pecats del món». Impressionants aquests versos, aquest poema, aquesta Imatge de la por, aquesta escriptura.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.