algo de nubes
  • Màx: 20.27°
  • Mín: 13.74°
17°

Una voluntat de fer literatura

Se suposa que tot escriptor, d'alguna manera, necessita escriure. En l'ampli i diversificat panorama de la literatura catalana, no conec cap autor que experimenti -tal vegada seria més exacte dir que pateixi- aquesta necessitat amb més força que Ponç Pons. La prova més gran d'aquesta fretura, la qual en algun moment pot semblar que voreja alguna mena de grafomania, és el seu darrer llibre, Dillatari, el dietari d'un Illòman (com té encunyat ell) que també pateix la passió més poderosa per la seva illa, Menorca. I d'un dietari fet des d'una illa, per què no dir-ne Dillatari? Sí, la literatura és la gran obsessió de l'escriptura de Ponç Pons. El poeta ho té molt clar i, una i altra vegada, es ratifica en la seva obsessió, invocant més i més arguments i citacions, com la següent de Pessoa: «Amb una absència de literatura com la que hi ha, ¿quina altra cosa pot fer un home de geni si no és convertir-se ell mateix en una literatura?».

«L'aventura és escriure» ens diu Ponç Pons en un magnífic vers final. Perquè, sens dubte, una altra característica principal del seu llibre és l'abundància de textos de la parenta pobra, al costat de les anotacions en prosa. Fins al punt que el que comença com un dietari podríem dir que acaba com un ben nodrit poemari. Dins aquest conjunt o subconjunt, criden especialment l'atenció tot una sèrie de poemes adreçats a Wittgenstein: Summer's Rain, Notes on Walking («Del que no es pot parlar, / ¿cal guardar-ne silenci? / Em sembla un poc covard»), Postcard to Ludwig, Finding Flow i Per a Wittgenstein al convent de Hütteldorf. Per descomptat, en línia amb el seu extraordinari recull Pessoanes (2003), també trobam en Dillatari una sèrie dedicada al poeta dels heterònims, alguns en portuguès. I aquest diàleg poètic es manté també amb Beckett, en francès; Seamus Heaney, en anglès; Miquel Àngel Riera, Rimbaud, Iorgos Seferis («Les vestals fan a pubs / de cambreres i els déus / viuen trists de llogar / parasols on the beach»), Quasimodo, Montale, etc.

El respecte de Pons per la literatura, no inclou el món literari. De fet, destraleja contra les capelletes, les enveges, la crítica desencaminada, la vida social dels lletraferits, i cita Gabriel Ferrater quan escriu: «Quan vaig entrar en una societat de coetanis ja m'havia acostumat a no ésser-hi, i a més me l'havien denigrada profusament. Des d'aleshores mai no hi he estat tot». En definitiva, no es deixa impressionar gens pel que la comunitat literària considera o no correcte. En aquest aspecte, fins i tot també es permet de fer i incloure alguns poemes en castellà, cosa que més d'un haurà considerat culturalment i políticament incorrecte (no pretenen que la cultura estigui al servei de la política?). «Sóc un fill agraït de la 'Colección Austral'», ens confessa sense manies idiomàtiques en un moment donat. En definitiva, sap massa bé que qualsevol llengua pot servir per a dur endavant l'estranya comesa de la parenta pobra.

Un aspecte concret de Dillatari m'ha mogut particularment, en relació amb les destrosses que ha patit també el paisatge menorquí, encara que en molta menor mesura que les que ha patides el mallorquí(!). Es tracta del fet que sols aquells suficientment granats com per a poder comparar se'n temen realment del que hem fet a les nostres illes, un regne de Mallorques convertit en el regne de Cavorques. Ponç Pons ens ho fa veure ben clar: «Els meus fills no entenen que jo ho trobi tot fet malbé. Ells sempre ho han vist així...» I insisteix: «He nascut menorquí i em moriré estranger». I és que «la política s'ha convertit en un modus vivendi i aquí fa falta honradesa i sentit comú». O com ens recorda que afirmava i afirma Seferis: «Seriositat i política són dues coses sense cap mena de relació».

Un altre aspecte del discurs deDillatari que cal destacar és que, a més de ser un dietari d'un escriptor i professor, possiblement encara és més un dietari d'un gran lector. L'autor ho confessa en un vers memorable: «Som allò que hem llegit». I és un dietari d'un lector, d'un bon lector, no sols de literatura. Per exemple, quan ens entima la pregunta i la consideració següents: «¿Per què no hi ha no-res?» Valéry assegurava: «L'univers no és més que un defecte en la puresa del no-ésser». Així, Dillatari també és una col·lecció d'abundants citacions. La que m'ha resultat més emocionant és la següent de Kafka: «Escriure malament i, a pesar d'això, haver de continuar escrivint si un no vol ser víctima d'una total desesperació».

Bartomeu Fiol, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.