Dos actes, un d'institucional i l'altre de reivindicatiu -com ha de ser en una societat lliure- rememoraren ahir el 776è aniversari de la gènesi del nostre poble. L'expansió demogràfica i econòmica de Catalunya dugué els nostres avantpassats a ultrapassar les portes de Medina Mayurqa i a crear aquí un nou país en circumstàncies molt difícils i enmig d'un món canviant i violent. Res no ha estat senzill per als mallorquins des que l'avantguarda del Conqueridor trencà la defensa sarraïna i entrà a la ciutat. Els pares fundadors assoliren el dret de viure i de prosperar a força de sang, suor, abatiment i llàgrimes. A aquesta terra no se li ha regalat res des d'aleshores. Ha viscut conflictes civils que desembocaren en la mort de Jaume III el 1349; revoltes ofegades en repressions, com les Germanies del 1523; la pèrdua dels drets i la persecució de la llengua a partir del 1715, i l'execució del batle de Palma, Emili Darder, el 1937. Però malgrat tanta secular desgràcia, el país es manté dret i altiu. I a força de gorgs de suor i de no poques llàgrimes ha estat capaç de crear una societat culta, envejada i autoconscient. En aquesta hora d'evocació dels fets d'armes que comportaren la creació de la nostra societat, és just recordar els honorables morts que ho donaren tot perquè aquest poble pogués viure. Però en un sentit més ampli, ara ens correspon a nosaltres, els vius, continuar l'abnegada tasca i ajuntar la sang que compartim per prosseguir la inacabada obra de fer d'aquesta terra un exemple de concòrdia, progrés, integració, amor a la natura i defensa de la llengua. Valors tan estimats que després de 776 anys de caminar sense descans corren per les nostres venes, i sense els quals ja no existiríem.