El senyor Alvaro Middelmann opina que els mallorquins hem d'ésser més amables amb els turistes. Això vol dir que no ho som. O que no ho som a bastament. Crec recordar que aquest mateix retret ja ens el va fer el senyor Escarrer fa tres o quatre anys, i és evident que no li férem cas, per absurd. El senyor Middelmann parla avalat per la presidència del Foment de Turisme, de la qual acaba de prendre possessió. És, per tant, algú amb un pes social inqüestionable. Tanmateix, s'ha passat de set cases. I ha encetat un debat que únicament li reportarà esquitxos. El senyor Middelmann té fama d'ésser un home dur, que somriu poc. I l'ambient laboral a Air Berlín, l'empresa que dirigeix amb mà de ferro, no és gaire bo. De manera que més li valdria guanyar-se la simpatia dels seus, abans d'exigir-nos als altres que somriguem a tota hora. La primera impressió que ens ha fet el senyor Middelmann, des de la trona del Foment, ha estat deplorable. Se'l veu home de despatx, poc hàbil amb les paraules. A més a més, confon Mallorca amb una empresa de serveis. Un hoteler té tot el dret del món a reclamar als seus empleats amabilitat envers els turistes. En canvi, si algú ens planteja una exigència semblant a tots els mallorquins en general, no aconsegueix més que mostrar el llautó d'una manera alarmant. Del suggeriment del senyor Middelmann se'n desprèn una visió exclusivament mercantil de Mallorca. Fa la impressió que, per a ell, sols habiten l'Illa dos grans grups humans: turistes i empleats d'hotel, també dits aborígens (en aportació semàntica d'IB3). Tanmateix, tot i que donéssim per bona aquesta classificació, el senyor Middelmann continuaria pixant fora del test. No és cert que els mallorquins siguem poc amables amb els turistes, més aviat fem tot el que sabem per complaure'ls. Allò que ha detectat el senyor Middelmann a Mallorca és el malestar de la gent davant les agressions al medi ambient, als costums i a la cultura que es perpetren en nom del creixement de la indústria turística, i ha atribuït la defensa -força tèbia, tot cal dir-ho- que s'hi fa dels interessos col·lectius, a una actitud de desconfiança envers les persones vingudes de fora. Allò que ens queda per saber és si les manifestacions del senyor Middelmann han estat fetes per desconeixement de la forma de ser dels mallorquins o des de la creença -compartida per infinitat d'hotelers- que tota la vida de Mallorca s'ha de supeditar als interessos turístics. En tot cas, si en lloc d'entendre Mallorca com una mina de carbó que s'ha d'explotar fins a extreure'n la darrera veta i després abandonar-la perquè l'habitin les rates, s'hagués molestat a llegir Bartomeu Amengual o Miquel dels Sant Oliver, sabria que els mallorquins tenim una tradició turística centenària, basada en criteris culturals i de respecte al paisatge. Res a veure, naturalment, amb els plantejaments empresarials dels hotelers dels anys setanta amb els quals ell ha fet calaix. Respon, el senyor Middelmann, al perfil ideològic del gremi, més que conservador, intolerant i amanit amb grans dosis d'envaniment. En conseqüència, tan aviat com s'ha fet càrrec del Foment no ha tingut cap dificultat a detectar el perill que planeja sobre la nostra economia. Els mallorquins no som simpàtics, diu. No som hospitalaris, no sentim curiositat per relacionar-nos amb la gent d'altres pobles. Qui parla! Més li valdria contemplar-se al mirall abans d'expressar opinions tan extemporànies, si en trenta anys que porta entre nosaltres ni tan sols no ha après a expressar-se en català.