Fer metro a Ciutat és dur moixos enganats: el cul no són les mans. Fermes. Tremoloses. Educades. Miolen a la teulada perquè els ve la mesada i els cotxes, a la més mínima, els deixen com una neula. A sa Cabaneta agafen cans de la carrera perquè lladren als que passen sense nom ni urbanitat. Quan els animals són coca ensangonada, la civilitat és poca cosa més que un besamans, que un saluda d'autoritat. No arriben salutacions nadalenques d'on haurien d'arribar: el fàstic de viure a l'edat de plàstic, que cantaven aquells manacorins. El Govern governa per desgovernar. Signes d'existència i sobrevivència són les llumetes de Nadal. I arreu fan calendaris amb els dies, els cossos i els abusos d'autoritat, sien bombers o policies municipals. Tot sia per Walesa i la solidaritat. La resta..., què importa si no és per fer un disc de cançons d'un altre Nadal, també medalla d'or o líder de vendes!

l l l
Avui, festa de nadal de sempre, festa de besamans, dins el calendari apòcrif, no és més que un besaculs qualsevol, o un joc de loteria casolana o de ritus social obligatori.. A Pòrtol s'han inventat unes festes de veriatat, però ni crist que els faci cas. Toca el que toca. I les fotos de Suari resten entre la pols i la fosca penjades al cafè de can Jaume. Potser l'Ajuntament de Marratxí -la seva àrea de cutura s'ho hauria de pensar: això és Pòrtol forever! (irrepetibles una cinquena part) en Cabra, en Pita, l'amo de l'estanc, na Margalida,... més que quatre anys de regidoria: ni l'eternitat, que s'ho pensi dues vegades! A l'institut, els alumnes són més vius que el batle: ho diu el diari!-. Nadal més enllà dels llumets i els besamans és aquest mirall sense fons d'un calidoscopi de mirades. Del cel ens arriba la llum en forma de sol. Els pans i els peixos. I els déus. Els hem representats amb milers de formes. Un signe, qualsevol signe, per definició, és qualsevol cosa -una taca, dues línies creuades, un triangle,...- que es pugui considerar substitut significant de qualsevol altra cosa. Importa que existeixi: resta a l'imaginari. Pòrtol ara som nosaltres com els cargols o els espàrecs que fa anys duien a vendre a plaça. Si una imatge serveix per mentir, també serveix per dir la veritat, ni que tengui cara. O seixanta anys, com jo mateix. Si no, no serveix per a res. I una mirada ho és tot: que besi cul qui vulgui, que nosaltres besam galtes, besam llavis, besam mans, besam peus... és la cara, és la persona, és l'ànima que hi posam.

A Maria s'han tret de la inversió una misèria més. Per Sant Antoni hi haurà llum, galletes i més coses! Faltaria a una inauguració ofisial! Però es quedaran ca ses monges com un mort. Com un mort més. Perquè la cultura encara no és per a tots! Un altre besaculs! Besaculs als de sempre. O al seu gendre, que és el mateix i amb l'escola feta de la representació! Tothom sap en què inverteix i no tothom és tan bon ferrer per transformar el rovell en ferro. Ca ses monges serà sempre casal de monges. Ho saben els frares: besar culs no és besar mans!

l l l
Divendres a la rectoria de Santa Margalida la república serà tema de debat. Eloïna, una historiadora amb vena i vida serà estel polar.