Diumenge, 18.- Dret de pas: Tanca l'home els portells que han obert segles de passes. Els camins són per ser caminats, i per caminar són les cames, i els peus, i les sabates. Cloure el pas és cegar la mirada dels qui volen mirar, car la bellesa del paisatge no pertany a cap amo, ni té senyor la verdor de les pinedes i dels alzinars, ni poden posar-se portes i panys als embats de les platges, ni barrar els colors de les flors, ni silenciar el cant dels ocells, ni vendre el blau del cel i dels mars, ni especular amb l'efímera grafia del vol de les papallones. El camí que entre tots obriren, a tots ens pertany. I tan cert és que fem camí quan caminam, com que el camí ens fa a nosaltres: planers o empinats, amples o estrets, lliures o empresonats entre marges de batzerar. Pedra a pedra s'edifica el nostre caràcter. Allò important, quan a trenc l'alba partim, no és tant arribar aviat, com fruir del trajecte, puix que el viatge és curt, breu i etern com una vida, però intens, ple de troballes que ens han d'enriquir, moltes de les quals es posseeixen a través dels ulls i es conserven dins la mirada.
Quan algú nega el pas per on han passat, lliurement, les generacions que ens han precedit, fent ús d'un dret de pas que el costum i la usança han convertit en dret legal, no hauria de ser necessari manifestar cap reclamació, ni demanar-ne la restitució, ni haver d'esbucar els ferros de les reixes que el ferrer ha forjat i bastit en els pius dels galfons. Les institucions, les persones que per desig exprés dels ciutadans, temporalment, els representen, tenen l'obligació moral, i legítima, fins i tot legal, de vetllar pels interessos de tots, pels interessos de la comunitat, i haurien d'exercir el clam d'ofici, sense la demanda prèvia, ni la pressió dels col·lectius que reivindiquen el respecte a les tradicions, exigint el retorn del seu ús, sigui de qui sigui la propietat, car la servitud és, de temps immemorials, de tothom.
Massa sovint hem vist, i encara veiem, com se'ns priva de trescar senders i corriols, abastar la baldana d'un turó, arribar al comellar més amagat, a les obagues del bosc, a la font que raja el seu bram en un ombrívol avenc o a la cala on només s'hi arriba travessant les carritxeres o la marina d'una possessió. Mallorquins, forasters i estrangers compren propietats, o les reben d'heretatge, i el primer que fan és tallar el pas dels caminois que creuen la muntanya, la garriga o els conreus. Propietat privada. Prohibit passar. Atenció als cans que borden i mosseguen els desconeguts, diuen els cartells, sovint en llengües estranyes, llengües que aquesta terra no entén, llengües d'altres indrets que s'han empeltat a les soques magres, però d'arrels encara vives i profundes. I ningú no diu: ja n'hi ha prou!
Des del més estricte respecte a la propietat privada, cal demanar el més estricte respecte a la propietat comuna. Cal exigir passar per on passaren els nostres pares, i abans els nostres padrins, i encara abans els pares dels nostres padrins. Ells feren el camí amb les seves passes i ningú, aleshores, no els ho prohibí. Que no ens ho prohibeixin ara a nosaltres.
Dissortadament, aquesta terra ja no ens pertany, ja no és nostra. Mai no ho ha estat del tot. No podem culpar els qui han comprat, sinó els qui han venut i, sobretot, els qui no han sabut, o no han volgut, legislar per evitar l'espoli i la destrucció. Ho hem d'admetre i confessar: som culpables, per acció o per omissió, per deixar que a ca nostra comandin els qui no respecten lleis més antigues que les lleis escrites, lleis de quan la paraula i l'encaixada bastaven per obrir una drecera, passar per un callarís o obrir una vena en els sementers per accedir al cor de les serres. Resulta cansat repetir-ho, fins i tot inútil, però cal aturar l'especulació, la devastació d'una terra que ja no suporta més nafres.
Reivindicar ha esdevingut una paraula massa usada, una actitud d'escassa eficàcia, però imprescindibles, actitud i paraula, per abocar les inquietuds d'aquells que reclamen allò que és just, allò que ens pertany, allò que sempre ha estat nostre. Així, cal encoratjar tots aquells que defugen la complicitat del silenci i reivindiquen que s'obrin tots els camins, amb dret de pas, que s'han negat als qui volen gaudir-los amb una excursió o una passejada. Que no ens ceguin la mirada. Que no ens tallin les cames. Que ens sigui, doncs, l'itinerari plaent. Que les nostres passes es facin camí i el camí ens faci rics i tolerants. Que ens sigui concedit el do de fruir la intensitat i la bellesa d'aquesta terra. I que algun dia, no gens llunyà, puguem recuperar-la.
Afegitó: vaig llegir aquest text, o un de molt similar, fa gairebé quatre anys, en un acte reivindicant el dret de pas i l'ús de l'antic camí de Llubí, tancat als vianants. Davant el constant tancament de camins públics, d'empriu secular, m'ha semblat adient recuperar-lo per aquest quadern. Dubto, això no obstant, que l'hagi pogut millorar.
