No crec que la majoria de persones que fan vida per Mallorca s'hagin aturat mai a pensar què els deu l'illa a un nombre indeterminat, i en clara minva, de pagesos del país. Deixarem de banda aquells que s'enduen la tallada més grossa de les subvencions, per focalitzar aquesta munió d'homes i dones que, cadascú per ell, inverteixen energies, temps i doblers a mantenir la terra adesada. És com un miracle que l'abandó de la terra no hagi degradat més el paisatge de l'illa, matèria prima del turisme. Objectivament, no hi ha cap raó material que expliqui que tanta terra prima, tantes quarterades, tants de cortons es presentin amb la cara neta i la clenxa feta. Per entendre-ho, haureu d'invocar raons del cor que la raó no entén, i que tenen molt a veure amb la memòria dels avantpassats, amb una vaga consciència d'honorar-los, fins i tot amb una certa forma de presumpció. Òbviament, a aquestes persones no els ha arribat mai cap mostra d'agraïment per la feina de col·laborar en el manteniment d'aquest paisatge, que altres arruïnen amb abjecta golafreria. Aquestes persones, però, semblen haver-se posat en filera davant del cementiri, formant una coa a part, com per anar més de pressa. Quan una d'aquestes persones travessa el portal, és un incert que deixi qualcú disposat a continuar passant els cultivadors pels quatre trossos de terra que queden orfes. La invasió de les fonollasses i el moixó és l'episodi següent, primer d'una cadena d'abandó que ja ocupa una part preocupant de la terra del país. S'ha d'entendre: el fill, taxista, i la filla casada fora poble, amb els al·lots per Palma, qui tendrà humor per compartir amb la cura del camp el temps de repòs? Les clapes de terra abandonada, si hom les sap llegir, revelen causes i efectes del pitjor que li pot passar a un petit país com el nostre. No sé si una acció política adreçada a mantenir la qualitat de la terra i del paisatge seria oportuna o tendria èxit, però és una llàstima que ningú no ofereixi solucions a aquests mínims propietaris: com seria ara, per exemple, convertir aquestes clapes en alzinars, en garriga, en corral de figueres de moro, o creant les condicions adequades per a mantenir sotaboscos amb arbosseres, murtons, plantes aromàtiques, etc,; a compte dels pressupostos públics, i sempre, és clar, amb unes condicions favorables per a tothom. Pensau que la maniobrabilitat dels tractors ha afaitat severament les terres de les planes de l'illa, d'on han desaparescut milers i milers d'ametlers i de figueres, i que, encara que els naturals d'aquí siguem gent d'una cultura molt amatent amb els arbres, convé establir polítiques de reforestació, per mantenir tapada la terra que ja no cultivarem. De vegades, servidor pens que no s'ha fet ni es farà perquè és massa senzill i massa poc costós. No ho sé. Però enguany, als trossos abandonats que hi ha per on em solc moure, s'hi ha afegit una trentena de quarterades, dividides en devers vint finquetes. L'abandó és com la suburbialització del camp. És a dir, un espai sòrdid on només arrelen la mala herba i la tristesa.