No en tinc cap dubte: ha estat la meva condició de culé allò que m'ha permès acabar l'any sense caure ni un instant en l'estúpida temptació de fer inventari de bons propòsits per al 2006. Les tretze victòries consecutives del Barça, una victòria contra el Madrid al Santiago Bernabeu amb tots els ingredients per a proporcionar el clímax de l'excitació futbolística a un barcelonista, la lliçó constant sobre l'anàlisi en la mesura justa que dóna l'entrenador Frank Rijkard, el silenci finalment adoptat per Joan Laporta com a màxima expressió de la seva intel·ligència, el sublim espectacle de futbol contemporani que filen Eto'o, Ronaldinho i Messi... Una massa que, una vegada meclada amb el llevat d'un Reial Madrid que més que una galàxia és un forat negre que s'autofagocita cada dia que passa, s'infla fins a convertir-se en un autèntic festival de moments certament orgiàstics. Obrir cada dia un parell de diaris -un de barceloní i un de madrileny- per la secció d'esports et deixa en un plaerós estat opiaci, et capbussa en el país de les meravelles i et proporciona un sac de detalls per compartir a diari amb altres culés. Quin crescendo, mare meva! Bé, que amb tanta narcosi futbolística m'emprenya el parèntesi nadalenc perquè m'obliga a dues setmanes de síndrome d'abstinència. Propòsits per l'any vinent? En aquestes estava quan el meu germà culé, que és entrenador de futbol i que d'aquest esport en sap un ou, m'ha contat com viu ell aquest moment del Barça. Mentres jo el visc d'una manera expansiva, com si d'un coit es tractàs, ell creu que el Barça d'avui s'ha de viure com si fos una treballada masturbació, com un acte de plaer íntim, solitari. I conseqüent, no en parla amb ningú. No l'imitaré, però reconec que observar-lo quan està en silenci s'ha convertit en una obsessió.