Fa tants d'anys que va néixer Déu i el passat més llunyà és tan confús, que hem optat per considerar part d'una veritat irrefutable tot allò que es fonamenta en la incertesa. Qüestió de comoditat. A l'any u de l'era cristiana, el món estava per fer. D'aquí a mil o dos mil anys ningú, com jo ara, podrà posar en dubte un fet rellevant que passa actualment. Què dic, rellevant... Ni les històries més intranscendents no passaran per malla. Cas que d'aquí un mil·leni qualque desenfeinat senti alguna mena de curiositat per Vicenç Grande, podrà saber amb exactitud quantes peces componien la vaixella de vidre del bo que l'amo del Mallorca ha regalat a la seva esposa. I així, tot. En el segle trenta-vuit, per exemple, ningú no dubtarà que enguany Letizia Ortiz va infantar una criatura, de nom Leonor, perquè en el moment del part Felipe de Borbón era al seu costat amb la Polaroïd a punt. A més a més, si no es produeix una hecatombe immensa que ensorri la nostra civilització, les hemeroteques i les videoteques en servaran infinitat de testimonis. Tinc la impressió que les persones que tenim la fortuna de viure ara mateix, estem destinades a la immortalitat, perquè mai no s'esvairà del tot el nostre record en les generacions futures. Sempre guaitarem a qualque àlbum familiar de fotografies, serem noms fàcilment consultables a les fitxes informatitzades del jutjat o del cementiri. Les referències sobre el naixement de Déu, en canvi, surten de l'imaginari popular. Afirmem que va néixer a una cova. Però, en tenim la certesa? Ens hem de creure la història del bou i de la mula? Ròmul i Remus foren alletats per una lloba, i ningú no s'ho creu. Aleshores, perquè ens hem de creure que a la cova de Betlem hi havia un bou i una mula generant calor com si fossin els darrers models de la casa S&P? I no és aquest l'únic punt confús de la llegenda. N'hi ha molts d'altres. Nevava, a Betlem. Cal suposar, per tant, que feia un fred que pelava. Tanmateix, el petit minyó anava despullat, i els seus pares, Maria i Josep, ben alerta a desprendre's de la bufanda per no aplegar un refredat. Això no pot ésser cert. I si ho fos, cert, hauríem de treure'n un missatge decebedor tocant a l'egoisme humà. D'amor, res de res. Ja em direu quins pares exposen el seu infant d'uè a unes angines mentre ells s'abriguen tant com poden. D'altra banda, tot i que Déu és Déu i agafa l'aspecte que vol perquè controla els efectes especials amb més mestria que Spielberg, no s'acaba d'entendre que nasqués blanc i rosset, perquè això va en detriment de les altres races. D'aleshores ençà les investigacions genètiques s'encaminen a aconseguir que la població dels països rics avanci cap a un model de persona que s'assembli al blanc d'ou. Fixeu-vos en els Borbons, tots rossos. I per què? Doncs perquè són gent rica, ben seleccionada. Cal pensar que tan aviat com passin dues o tres generacions, també naixeran rossos els Aznar i els Zaplana, i els hereus dels senyors d'ara. Però deixem d'especular amb el futur i centrem-nos en el naixement de Déu. La història de Betlem sempre l'he trobada inversemblant. Si tant voleu, perquè sembla treta de la factoria Disney, i Walt Disney encara no hi era. En canvi, estic convençut que Déu ha nascut. En unes condicions absolutament diferents a les conegudes, és clar. Ho he sabut fa dos dies, en assabentar-me que tres miserables que encara no han canviat les dents de llet han apallissat i han calat foc a una indigent. Aleshores ho he vist clar. Déu no s'ha encarnat en un masclet bell i ros, com ens volen fer creure tots els que manegen els fils del poder, sinó en una dona marginada, de mitjana edat, coixa, sense cap bellesa aparent, anomenada María del Rosario. Som conscient que la meva revelació és incòmoda, perquè contradiu totalment la versió del Vaticà, però ja us mentiran els clergues, jo no. Escolteu: la cova on Déu va néixer, tampoc no era la cova de Betlem, sinó l'espai tancat amb vidres d'un caixer automàtic de la Caixa, concretament situat en el barri barceloní de Sant Gervasi. I l'escalfor que segons la llegenda li procuraven a Nostre Senyor un bou i una mula, procedia d'una pila de cartrons. Que som un eixelebrat i Déu va néixer a Betlem, segons diuen els llibres des de sempre? Mireu, per tal de no discutir estic disposat a donar-vos la raó. Tanmateix, no canvio el plantejament pessimista d'aquest article. Davant el cadàver de María del Rosario, víctima de l'estupidesa de tres adolescents, em ratifico en la creença que Déu no va poder arribar a adult. Va morir -a Betlem, si així ho voleu- tan aviat l'estrella va assenyalar on era. A la història li fan dir qualsevol cosa, sinó demaneu-ho a De la Cierva. És ben segur que tota aquella colla de pastorets que corrien cap al portal, en lloc de llaminadures portaven a les senalletes ganivets, pedres i objectes diversos per a fer mal al nadó. A posta el món va com va. Amb Déu mort abans que pogués dictar magisteri, es fan més comprensibles certs comportaments humans.