El finançament sembla que pot ser un dels cavalls de batalla en la discussió de l'Estatut de les Illes Balears. L'estratègia de Jaume Matas, pel que es pot veure en aquests darrers dies, s'acomoda a n'aquest plantejament que focalitza tota l'atenció en un tema cabdal: la pèssima financiació de la nostra comunitat autònoma. Una veritable perla política, car trasllada tots els problemes a Madrid, i alimenta el fariseisme autonomista d'uns conservadors que bramen per la ruptura d'Espanya, alhora que volen el mateix que aquells que, pretesament, contribuiran a tal desfeta. Les asseveracions, en el sentit que el dèficit en la dotació de recursos resta competitivitat a la nostra economia, es troba inserida en aquest redescobriment aparent fet per la dreta illenca. El tema és d'una rellevància crucial, i no es pot fer servir, de manera grollera, com a munició política de primera magnitud, en funció de qui governi a l'Estat. En aquest respecte, totes les vies condueixen a un mateix escenari: Matas exigeix ara tot el que no volgué reclamar quan els colors polítics de Moncloa i del Consolat de Mar eren els mateixos. La qual cosa fa que, d'entrada, el posicionament del president sigui observat amb severes prevencions, tot partint, emperò, d'un fet essencial: Balears es troba, en efecte, mal finançada, atès que aporta molt més del que rep -cosa que, en principi, no hauria de ser negativa-, però això darrer -el que percep, en suma- és clarament insuficient per a cobrir les necessitats socials i infraestructurals d'una regió provisora de riquesa i d'actius de tota mena.

La qüestió manté una relació directa amb les conseqüències del nostre model de creixement. Aquesta potent pauta econòmica, generadora de renda i de benestar, té alhora uns límits clars que s'han emfasitzat per part d'experts de distintes procedències ideològiques i formatives. Les conclusions són il·lustratives: es detecten precarietats laborals, baixos nivells de formació, poc stock de capital públic, dificultats en la capacitat pressupostària de les institucions autonòmiques, deteriorament del medi ambient, baixos salaris-hora i canvis preocupants -que infereixen amenaces i alhora oportunitats- en els mercats turístics. Bona part d'aquests aspectes requereixen d'un inequívoc compromís públic, per la via dels pressupostos. Però atenció: aquest procés no s'explica tot just per la conjuntura, sinó que és més aviat estructural; no és adjudicable a un període concret de la història econòmica -com fa, massa sovint, Jaume Matas i certes veus de la cúpula empresarial-, sinó que els problemes vénen des de 1986 i afecten, per tant, administracions diverses. Pel meu cantó, afegeix: el rigor analític, l'honestedat en l'elecció de les dades estadístiques i dels seus àmbits comparatius, l'observació detinguda de les xifres en perspectiva històrica aporten molt més a l'economia aplicada que les opinions puntuals presidides per les vísceres -entre les quals no sempre s'inclou el cervell- i l'animadversió ideològica.

Perquè les dades són tossudes i impertorbables. Li recordaré al Jaume Matas president -i economista, no s'oblidi- que en el decurs del mandat del Partit Popular en les dues legislatures passades -entre 1997 i 2003-, les inversions dutes a terme a les Illes Balears representaren el 0,7% del total de les desenvolupades pels Executius de José María Aznar, d'acord amb la Liquidació dels Pressupostos Generals de l'Estat (la font és el Ministeri d'Economia i Hisenda). El guarisme, irrefutable, situà les nostres illes a la cua, sense pal·liatius, de la despesa pública efectivament lliurada. La següent comunitat amb una variable tan ridícula fou La Rioja (0,79%), però amb una diferència central: mentre Balears suposa el 2,2% de la població espanyola, La Rioja sintetitza el 0,67%, de forma que la despesa per càpita no fou tan demolidora per als habitants d'aquesta darrera regió. Les xifres, endemés, constaten que, en dits anys, Catalunya, amb un 7% sobre el seu PIB, i Balears amb un 7,5%, foren les economies regionals que més aportaren i que, per tant, lideraren sense discussió els dèficits més cridaners a les seves respectives balances fiscals. Jaume Matas, integrant del Consell de Ministres, no sabé o no volgué reaccionar de forma adient per a corregir aquests seriosos problemes que, efectivament i tal com ell diu ara i alguns economistes indicàvem aleshores, llastraven -i llastren- la competitivitat de la nostra economia. L'oportunitat del sistema de finançament, que entrà en vigor el gener de 2002, no fou aprofitada per l'actual president balear, aleshores flamant Ministre de Medi Ambient i, ves per on, el govern que ara presideix malviu, amb un endeutament forassenyat, gràcies al vigent model de finançament de Rodrigo Rato, que fou criticat per tothom -menys pel Partit Popular- i enaltit fins a l'èxtasi, aquí a Balears, pels conservadors -amb tota l'oposició en contra.

En temes econòmics, la generació de demagògies és relativament senzilla. Alguns polítics fan servir molt sovint llenguatges ampulosos i paraules grandiloqüents, que resten molt bé quan es pronuncien o s'escriuen, però que poden amagar contradiccions remarcables. Endemés, sempre resta el recurs de donar les culpes als altres: a un govern anterior, al que dirigeix les regnes d'una altra administració, etc., tot amb la finalitat de no reconèixer errades pròpies. Perquè si el president afirma que la manca d'inversions a Balears és un dels greus problemes de la nostra economia, no pot traslladar aquesta situació només a la conjuntura actual. Com he dit -i, sobretot, demostrat-, el tema parteix d'anys anteriors i, entre aquests, se li ha de recordar que ell mateix formà part, durant un període crucial (el que cuinà l'actual sistema de finançament), d'un important quadre de dirigents que hagués pogut redireccionar gradualment -hom és conscient que els aspectes de finançament, de cop, no es poden fer- una tendència força penalitzadora per a Balears. Però no ho va fer. I, per tant, si rescata amb clares intencionalitats polítiques partidistes aquest argument (la manca de recursos que arriben a Balears), ha de fer honor a la veritat per, també, rememorar orígens i desenvolupaments efectius d'aquest procés d'oblit de l'Administració Central envers la de les Illes Balears. Del contrari, és determinant que altres facin aquesta feina de recordatori a un mandatari tan desmemoriat, massa engolosit amb aquest filó -amb aquesta perla- que ha trobat en el tema del finançament.