Una nació, una selecció

Coincidint amb la primera concentració de la selecció espanyola de futbol, Catalunya ha iniciat una campanya de promoció. En aquest cas, pel que sembla, és pura coincidència que Oleguer n'hagi estat el protagonista a Madrid i aparegui com una de les icones publicitàries de la campanya catalana. Una part d'Espanya, la de sempre, presumeix de boicot i amenaça els probables boicotejadors de la seva causa. La història, amb matisos, es repeteix de forma cíclica especialment en els períodes postcavernaris. Si Espanya vol presumir de sentiment nacional futbolístic o vol servir-se del futbol per nacionalitzar té dret a fer-ho. Allò que ja no és gaire normal és confondre sentiments amb competitivitat. Catalunya reivindica les seleccions nacionals, perquè és una nació i perquè compta amb modalitats esportives en les quals els catalans en són l'elit (hoquei, handbol o waterpolo). Allò que sorprèn, en canvi, és l'actitud de les federacions espanyoles d'alguns esports que, atès que no hi ha espanyols suficients per esser competitius a nivell internacional es seleccionen cubans, argentins, brasilers, etc. En futbol, per exemple, ningú no s'ha interessat pels sentiments del brasileny Senna, convocat per Luis Aragonés per defensar la selecció espanyola. A un brasileny l'espanyolisme se li suposa; mentre que a un català, pel que sembla, no és així. En aquest debat, tanmateix, una de les coses que s'evidencien és la manipulació persistent i recurrent, tot per no dir les coses pel seu nom. Més enllà de totes les farses, per ventura no seria de més tornar a començar i recordar que la dignitat i el respecte són primer que tota la resta de drets i deures. Paradoxalment, sembla que el paradigma de la societat neoliberal sigui acabar precisament amb la llibertat individual com a principi inspirador del liberalisme i dels drets humans.