Al Pla d'Enmig, als que se la pinten ostentosament d'entendre molt d'una cosa i no en tenen ni la més remota idea, els anomenem això mateix del títol: missers caques. Som immisericordiosos amb els fantasmes, els errats de comptes, els que viuen al limbe i són afeccionats a presumir de llestesa, els que volen donar classes de fusteria al fuster, de sembrar al conrador, fins i tot de planificar obres públiques als enginyers i arquitectes... Aquests darrers solen ser jubilats o prejubilats de banca, els dièsel que els diuen, perquè caminen molt i gasten poc. Ben segur que tots vostès n'hauran conegut algun d'aquesta corda. També hi podem afegir els desubicats, que venen el pis de Ciutat perquè estan cansats de trànsit i cabrum urbà, compren casa al poble i, barca i bolic, per amunt s'ha dit, que aquests darrers temps ja comencen a ser legió, els llonguets estufats, i a la primera tacada ja protesten a l'ajuntament de torn perquè les campanes del campanar toquen les hores i els molesten a la nit, no poden conciliar la son, però tenen orgues de fer-ho amb els auriculars endollats escoltant «Los 40 principales», ves per on. O es queixen que hi ha galls que canten a l'alba i els desperten abans d'hora, pobrets, i això no pot esser, home, que la seva opinió i comoditat també compta, que per qualque cosa aporten imposts al municipi i compren a les botigues locals tot allò que no han pensat a comprar a les grans superfícies, fotre!
Dels dos casos que acab d'exposar en tenc testimonis publicats als diaris i els guard, no m'ho invent. Però aquesta darrera setmana encara n'he sabuda una altra de feta, de les que, quan te la conten, sembla que exageren. Va passar a la botiga de queviures de la plaça de l'Església d'aquesta sofrida barriada del Coll d'en Rabassa. Un migdia de fa poc hi comparegué un client habitual però temporer, es veu que viu uns mesos de l'any aquí i altres a fora, bon caràcter així mateix, castellanoparlant saludador i bona cara quasi sempre, i entre altres cosetes comprà una lletuga ben plantosa, de les que en Julià, l'amo del negoci, feia sols unes hores havia duites potser del Mercapalma. I ben bé, «cuanto es?». Tant, «tome usted», ell, a na Cati, la madona, que sol estar a la caixa. No havien passats ni deu minuts quan el client s'entregà de bell nou manades desfetes, aquest pic amb cara de pocs amics i amb la lletuga amb la mà, esgrimint-la més que portant-la. Què hi ha res de nou?, na Cati. «Pues sí, mire, que a mi no me gusta que me estafen», més cremat que un misto, l'home. I en què l'hem estafat, senyor, si es pot saber? «Mire, mire, MIRE!!». I amb el dit acusador apuntava furiosament a un rotllet d'una fulla de la lletuga una mica menjada per qualque eruga o caragolí, clar, què punyetes havia de ser el que li havia menjat un centímetre quadrat de fulla de lletuga? Bé, la madona li arrancà la fulla espipellada i cercà meticulosament. Efectivament: hi trobà un cuquet menudetxo, petitó i indefens, que era l'autor del bestial estropell. Bé li intentaren argumentar amb bones paraules que allò del cuc era normal, que no passava res, que ben al contrari, era una garantia que la lletuga no havia estat tractada amb insecticides, era ecològica, que si en volia triar una altra que l'agafés, i que si era el que volia, fins i tot li podien tornar els doblers... Però ell que no, res de res, que allò era una «vergüenza» i una «falta de higiene» i que mai més tornaria a posar els peus dins aquella botiga. Na Cati, quan m'ho contava, em va dir, diu: no li vaig envergar, però vaig ben pensar que clients com aquest, millor que se'n vagin a la competència, eh?, el merdós aquest...
