Paludisme

La malària o paludisme ha constituït i constitueix encara una pressió important i continuada sobre les poblacions humanes dels climes tropicals i subtropicals. Fins a principis del segle XX fou també una malaltia europea. A Mallorca hi havia tres focus molt importants de paludisme: a Santa Ponça, el Prat de Sant Jordi i a l'albufera d'Alcúdia. És el paludisme probablement la més vella de les malalties infeccioses que afecten l'home i actualment és una malaltia que a Àfrica produeix més mortalitat que la sida. Per fer front a les febres recurrents característiques de la malària, les societats humanes desenvoluparen empíricament des de fa molt de temps una sèrie de remeis naturals. Així, al Perú, s'empraven preparats de l'escorça de l'arbre de la quina. Els principi actiu, la quinina, (o derivats sintètics, com la cloroquina) de la quina, que s'importaren a partir del segle XVIII, encara s'utilitzen abastament en la prevenció i tractament de la malària, però presenten problemes de toxicitat i de generació de resistència. A la Xina, la principal droga antimalàrica tradicional és l'artemísia (Artemisia annua) i, més concretament, les parts aèries d'aquesta herba. El 1971 se n'obtingué el principi actiu, l'artemisinina. Tot i l'efectivitat dels fàrmacs del grup de l'artemisinina, i el fet que no generen resistències, encara hi ha una sèrie de limitacions per al seu ús. Fa poc la revista Nature publicà una recerca sobre una sèrie de trioxolans, derivats sintètics de l'artemisinina, en la qual han participat companyies farmacèutiques i els acadèmics d'Omaha (Nebraska), Hertfordshire (Anglaterra), Basilea i Parkville (Victòria, Austràlia), coordinats per Jonathan L. Vennerstrom i tothom semblava molt feliç perquè els derivats de l'artemísia juntament amb altres medicaments havien augmentat molt les possibilitats de la lluita contra la malària.