A Zapatero li està fugint de les mans l'oportunitat d'aconseguir que ETA abandoni les armes aquesta legislatura. Mai des de la transició un president democràtic ho havia tingut tan a prop com Zapatero, sobretot despres que Felipe González perdé el poder a causa de l'escàndol dels GAL i Aznar abandonàs la Moncloa al crit d'«ha estat ETA!» per intentar justificar el desastre de l'11-M. Amb Zapatero arribava l'esperança de la solució del conflicte. I no només perquè l'actual generació de socialistes que ocupen el poder estan disposats a aconseguir-ho, sino també perquè tenen el suport d'ERC, partit que també cerca decididament la pau. L'error de Zapatero és pregonar repetides vegades que la fi de la violència està pròxim però sense fer la passa definitiva per assolir l'objectiu marcat, un objectiu d'autèntica importància històrica i que reforçaria molt el prestigi de Zapatero. Però no s'arriba a aquests assoliments amb grans declaracions, sinó amb feina callada, amb tacte i, sobretot, sense preocupar-se pel que pugui dir l'oposició de dretes, que perdé el Govern amb l'espina clavada d'ETA i que ara farà tot el possible per posar pals a les rodes de l'Executiu socialista en matèria de política antiterrorista.
Zapatero rebé dimarts un avís més dels etarres, fet que obliga a multiplicar les accions de la Policia i, en conseqüència, també entela la tasca dels polítics. Si sense accions terroristes ja és prou difícil avançar en la reforma dels estatuts català i basc, molt més ho serà si encara es produeixen brots de violència. Per contra, una pau segellada serà el millor actiu a l'hora d'avançar cap a un Estat espanyol cada cop més tolerant, descentralitzat i plurinacional.
