Can Xemelí

Fa uns dies, escoltant en Sebastià Bennasar a l'Espai Mallorca de Barcelona, quan va tocar el tema de la destrucció del barri de Sa Gerreria i voltants, em varen venir tantes coses a la memòria i que com ell va dir, ja són història passada d'una Palma que de cada vegada costa més reconèixer. Vaig recordar Can Xemelí, el seu nom ja era sinònim d'allò més esqueixat de la Palma canalla. Des de sempre havia sentit a dir: «pareix una berganta de Can Xemelí», quan una al·lota anava molt pintada i vestida de forma no convencional. El tuguri estava al carrer del Socors, tocant la Porta de Sant Antoni. Les dones dites decents, quan de dia passaven per davant la porta, apressaven el pas i, acalant el cap, se senyaven. Fins i tot els homes procuraven anar-hi molt tard en complicitat amb la foscor. Un petit cadafal feia d'escenari a unes dones que, movent el cul i mostrant els pits, feien les delícies d'un públic que l'únic que volien era veure tremolors de carn despullada sense que cap vel·leïtat artística destorbàs la visió d'un cuixam que les llumetes vermelles del local pietosament revestia de falses turgències. Un antic boxejador anomenat en «Martin Tersero» era client-protector de les senyoretes i el que es cuitava que ningú sortís de botador. Un vespre un pobler li va donar tal pallissa que al dia següent per tot el barri corria la veu: «Han tupat en Martin Tersero», des de aquell dia va deixar d'ésser el gall del galliner.