«A la ciutat alegre de Maó,/ la meva ciutat blanca,/ veuràs a cada casa dos forats/ amunt de la façana,/ on el paleta penja la bastida,/ amor de cordes clares». En el poema La llar, Gumersind Gomila (Maó, 1905-Perpinyà, 1970) evoca el lloc on va néixer, una casa que els menorquins (o més tost les menorquines) solien periòdicament emblanquinar. D'aquí que Maó sigui qualificada com a ciutat blanca. Al fet de precipitar els terrossos de pedra calcària dins l'aigua per fer-ne la pintura, li'n deien «fer s'experiment». I de la reacció química (posar el carbonat càlcic dins aigua per obtenir-ne calç viva, la qual cremava i desinfectava), aquesta expressió passà a referir-se al sostre de les cambres que s'emblancaven. Una metonímia, ras i curt: anomenar una part de la casa amb la denominació del procés pel qual s'obté el blanc que la pinta.

Amb una economia de mitjans admirable, el poeta menorquí, que des de la seva adolescència maonesa s'havia instal·lat al Rosselló, ens fa sentir l'orgull dels seus orígens humils. Aquell enfront de la casa paterna, doncs, s'hi veien els forats d'on penjaven s'armada o bastida (avui molts en dirien andamio): «És el lloc on, cada any, les orenetes/ van a refer llurs nius i llur estada./ Cada casa en té dos,/ i les dels rics/ en tenen tres i quatre». En efecte, l'amplada de la casa denota la potència econòmica dels seus estadans. «Dos en tenia, dos, la nostra,/ ni baixeta ni alta...»

La menorquina Maria Àngels Gornés n'ha fet una versió musical magnífica. Amb la seva veu esplèndida, na Maria Àngels ha aconseguit el miracle de popularitzar versos de poetes menorquins, d'entre els quals el més estimat, sens dubte, és Gumersind Gomila.

Per mor de celebrar-se el centenari del seu naixement, l'Institut Menorquí d'Estudis, en col·laboració amb el Centre d'Estudis Catalans de Perpinyà li va dedicant enguany un seguit d'actes d'homenatge. El filòleg Ismael Pelegrí és, probablement, el qui millor coneix el conjunt de l'obra de l'artista maonès, personatge polièdric que excel·lí no sols en la literatura catalana (poesia i assaig, sobretot), sinó en pintura i ceràmica, i que va ser tota la seva vida un activista de la cultura, especialment en les seves manifestacions catalana i occitana, en el marc de l'Estat francès, tan jacobí i hostil a la diversitat.

Per motius diferents els seus llibres van tenir poca difusió pels Països Catalans: publicats en els temps gens propicis del franquisme i per editorials de poc tiratge, títols com «La sorra calenta» (1943, 1967), «Llucifer» (1966), «El vent fútil» (1967) i «Els ocells morts» (1969) han romàs gairebé desconeguts pel gruix dels lectors catalans. Ara, però, l'IME i l'Ajuntament de Maó acaben de publicar una reedició d'«Els ocells morts», que van ser escrits cap als anys quaranta, però no van veure llum fins just uns mesos abans de la mort del poeta. Es tracta d'un llibret petit en el format, però d'un contingut força estimable en els seus trenta-un poemes. El nom d'un ocell diferent apareix d'una manera simbòlica en gairebé tots els poemes, que amb una mirada introspectiva cap als territoris de la infantesa el poeta va desgranant. «Ocell emigrador que vas i véns/ i travesses la mar d'un cap a l'altre, /si veus, al mig del blau,/ si veus una illa amb serenor d'estàtua, no preguntis son nom al mariner,/ que els noms no tenen importància./ Pensa només que aquell és el fossar / dels meus ocells d'infància». Els ocells són a mig camí entre el cel i la terra i es dóna el cas que l'illa nadiua és el fossar dels ocells morts, «damunt de cada tomba un raig de sol, /i per corona eterna la mar ampla.../ Un raig de sol és un ocell de foc / que tot ho pren per branca».

Des del simbolisme del migrant, per a qui la Terra és ampla, la reflexió de G. Gomila pren ales cap a un sentit identitari i es demana sobre un tema ben d'actualitat, la dialèctica entre universalitat i localisme en la cultura tradicional i popular. Un article, l'únic que va publicar a la Revista de Menorca, de 1965, «La personalitat menorquina», ofereix al lector d'avui un interès de viva actualitat. Comentant el «determinisme» (entengui's l'esbocinament de la nostra realitat nacional en fragments diversos i separats) «que, desgraciadament -diu- s'ha posat de moda» pel que pertoca a les regions catalanes. O sigui que es refereix als personalismes diferenciadors que, atiats des del poder central, des del nacionalisme espanyol omnipotent, tenen com a objectiu impedique la nació dels qui volem viure oberts al món en llengua catalana. Així sempre procuren dinàmiques «anti», l'enfrontament de valencians i illencs contra els catalans del Principat; lleidatans antibarcelonins; alacantins antivalencians, menorquins i eivissencs antimallorquins, reusencs i tarragonins, ciutadans palmesans i de la part forana, ciutadellencs i maonesos, etc. Dinàmiques centrífugues i destructives per ofegar i acabar amb una nació de gent a qui li'n va fer perdre la consciència. Caigudes al pou del que mai no se'n surt. Estratègies dels genocides, que paradoxalment troben els seus millors aliats en els «indígenes col·laboracionistes», trànsfugues nacionals transvestits de delirants cosmopolitismes... Tot açò és molt actual, molt d'avui en dia. No és la batalla de la llengua, lamentablement, el nostre pa de cada dia? A la Conferència de les Regions d'Europa Maragall i Camps s'expressen per primera vegada en la mateixa llengua, però un diu que ho fa en català i l'altre en valencià, i quan al Senat espanyol el president valencià exigeix traductors diferents per quan parli un o altre president i com que la carrera de filologia valenciana no existeix, aquests dos intèrprets diferenciats tindran la mateixa llicenciatura en llengua catalana. Esperpèntic!... Tant de bo que això no passà amb Jaume Matas!; en realitat, Matas i Camps empraren l'idioma del seu poble només en ús emblemàtic i prest fet es passaren al castellà, que deu ser el seu més propi. En aquest mateix sentit, la tramitació de la llei orgànica d'estatut d'autonomia per al País Valencià està a punt de perpetrar una altra greu malifeta si és que el PSOE no trenca el pacte que té amb els populars: la plasmació jurídica del secessionisme lingüístic, fet que actua contra la raó i la ciència. Però sí, quan mai els ha importat els criteris del saber universitari a determinats individus ficats a polítics? Mai ha estat l'Humanisme la marca de l'irracionalisme. D'altra banda, un Consejo General del Poder Judicial que demostra tenir un caràcter marcadament hostil envers la llengua catalana contempla impassible que l'escola judicial impartesqui classes de català i de valencià per separat si és que no ho afavoreix. Al cap i a la fi, res de nou, quina desgràcia!

Per açò prenen caràcter d'actualitat rabiosa les següents paraules del nostre Gumersind Gomila: «Creure que per millor conservar una gerra cal fer-la bocins i tornar a aferrar els trossos, és voler fomentar una mena de separatisme comarcal que no li veig el què. El procediment no és normal».

Amb tot i amb açò..., i tant que no ho és! No cal ser gaire espavilat per entendre-ho: ells volen simplement trencar la gerra. I prou. En gerra trencada l'aigua no s'hi conté. Saviesa popular autèntica!