La mediterrània és el centre del món, però la seu de les Nacions Unides és a Nova York. El bressol de la civilització és aquí a la vora, i les nostres costes han rebut la petjada dels que la inventaren i la defensaren durant segles contra la barbàrie (sí, és políticament incorrecte parlar dels bàrbars, tot i que n'hi havia i n'hi ha), però ara hem hagut de convocar una cimera per explicar al món que els aires mediterranis conviden al consens més que no els pacífics (quina contradicció!) o els índics, o els antàrtics. Crec que entenc aquesta intenció de transmetre a la geopolítica les bondats del clima mediterrani: la mesura, la temprança, l'equilibri entre els extrems -que molt ocasionalment ens visiten-, la dolcesa d'un viatge a través de l'any només molestat per alguns breus episodis extrems, el plaer de la previsibilitat i la temperància, són regals que tothom mereix. Ara bé: ¿és possible estendre a la resta del món aquesta mena de clima mental, divulgar pel planeta les bondats -també ideològiques- de la dieta mediterrània, i del nostre oratge? No serà més difícil que estendre-hi el clima físic, amb el govern dels cels -un vell desig humà- que això suposaria? La mediterrània viu entre els extrems: els ha explorat i temut, i ha vist com les amenaces bufaven de l'est i de l'oest, i del sud i del nord, aquestes -les septentrionals- alternades amb esporàdics i insistents vents de llibertat, i això, és un privilegi?
És ingenu creure que la resta del món espera la nostra homotèrmia, ambiental i emocional? L'atlàntic s'ha associat a la defensa i el pacífic és un gegant -ensems infant- que creix i creix a l'espera dels mals de l'estirada. Al nord la tendència és l'aïllament, i el sud és -no només a les cartes de navegació, sinó fins i tot als diccionaris-, sinònim de pobresa. La geografia mental ens deixa sols, i els qui cerquin lluny de la mediterrània els beneficis de la raó i la pau no tindran més èxit que els obsedits amb les mines del rei Salomó. Tots els ulls del planeta envegen les nostres costes -més aviat les de la ribera nord-occidental, no les d'Albània- i ansiegen desembarcar-hi. Aquest és el punt de partida de la nostra invitació?
El Mediterrani és també un mar tancat, espremut i ple d'amagatalls, un broll d'idees esbojarrades, dignes de ser fixades en algun llibre sagrat, i també de marcar fites irrepetibles en la història del ridícul. En les seves ribes han nascut la democràcia i el pensament racional, el comerç i l'intercanvi de maneres d'entendre el món, el pa de la ciutadania, el vi de la conversa i l'oli de la solidaritat. N'hi ha de sobres, d'aquests fruits, arreu del món? O potser escassegen? Hem triat una opció desenfocada, mirant d'estendre alguns cultius que només arrelen baix temperatures amables? Potser hem adobat l'extremisme, a base de predicar l'excel·lència de la moderació? Ara ja no tenim costum de repetir que som, o vam ser, el centre del món, però encara és innegable que hem inventat tant l'etnocentrisme com el relativisme, i tots els llocs intermedis. És cert que ningú no gosa dir que l'únic perill és el radicalisme islàmic -ni que el més perillós és que el fonamentalisme no hagi après de les mateixes oportunitats que hem tingut a l'abast, però, què hi farem? També vam inventar l'escepticisme i la desconfiança, i herències com aquesta són males d'enterrar. (I nosaltres mateixos, a còpia d'insistir-hi, som escèptics: després del despullament del clima benigne, dels béns de la dieta, de l'eficàcia del paisatge i dels relats sobre el bressol de la civilització, què en queda, de la mediterrània?).
En tractar d'estendre aquesta bona nova de la mediterraneïtat, potser estem també confessant un fracàs: aquesta vella llum de la civilització ha perdurat durant segles i ha il·luminat els cims de la raó humana, però sense deixar de ser una peculiaritat geogràfica, com l'oli d'oliva o l'absència de marees significatives. No serà una ingenuïtat -una més- cobejar que tot el planeta pugui ser mediterrani?
