cielo claro
  • Màx: 21.82°
  • Mín: 13.08°
21°

Contra l'autoodi econòmic

Fa pocs dies es reuniren a la UIB un grup d'economistes especialitzats en desenvolupament local, auspiciats per la UIB, la universitat italiana d'Insubria i el Consell Econòmic i Social. Experts provinents d'Amèrica Llatina i Europa -entre els quals cal destacar Josep Maria Bricall i Gioachino Garofolli- tractaren aspectes claus dels processos de creixement econòmic, com ara les deslocalitzacions, les crisis industrials, la competitivitat empresarial, la irrupció del turisme o els impactes de la I+D en els teixits productius. En el decurs de la trobada sorgí un apunt sobre la pobresa de les nacions, prèvia al seu creixement econòmic. La qüestió enllaça amb la visió de l'evolució econòmica de Balears, que es deixa sentir massa sovint a casa nostra. La misèria insular preturística s'invoca per a explicar, encara amb major vehemència, l'enlairament posterior. El missatge, obstinat i impertorbable, segueix encara en boca de molts, fent comparacions incorrectes entre la Mallorca actual i la preturística, i en el fons alimenta un autoodi econòmic i social que és ahistòric i que, endemés, es troba molt lluny de l'actitud a d'altres comunitats que foren, com la nostra, econòmicament molt dinàmiques.

Les investigacions econòmiques sobre el passat insular demostren la fortalesa de l'estructura econòmica illenca i el seu lideratge en renda abans de 1960. Balears fou, en termes comparatius, una regió amb gran capacitat empresarial i econòmica entre 1860 i 1960, i es trobà en llocs preeminents quant a renda per càpita de les comunitats autònomes -i pel que fa a indicadors físics de qualitat de vida- fins a la irrupció de la gran transformació, innegable, del nostre teixit productiu: l'activitat turística. El tema ha estat recuperat per la Fundació BBVA, en un esplèndid treball estadístic de Julio Alcaide, editat el 2003. Les dades són crucials, ja que entre 1930 i 1960 i en pessetes constants de 1995, Balears es situà molt per damunt de la mitjana espanyola en PIB per habitant: era un 61 per cent més rica -o menys pobre, com vulguin- el 1930, un 43 per cent més el 1935, un 63 per cent més el 1940, un 49 per cent més el 1945, un 39 per cent més el 1950, un 38 per cent més el 1955 i, en fi, un 47 per cent més el 1960. Les Illes s'ubicaven, sempre, entre les quatre primeres regions amb major disponibilitat de renda, de manera que aquestes variables confirmen el que, a Balears, es ve dient des de fa prop de vint anys per part del Grup d'Estudis d'Història Econòmica de la UIB. Més enllà de 1960, l'evolució segueix essent molt positiva, com és de suposar, amb una dada final: el 2000, Balears és un 37 per cent més rica que la mitjana espanyola, de forma que es podria apuntar que, entre 1930 (61 per cent més) i 2000 (l'esmentat 37 per cent), i sempre en termes relatius, les nostres Illes han perdut intensitat econòmica per una major convergència regional. Ara bé, és ben evident que moltíssima població balear vivia en condicions crítiques fa seixanta o setanta anys. Com també vivia força malament molta gent de Catalunya -que hagué d'emigrar- o del País Basc. Però, en conjunt, els nivells de renda comparatius entre un basc, un català, un valencià i un mallorquí o menorquí no eren tan abismals ni desproporcionats, tal i com es desprèn del treball d'Alcaide. El que no es pot fer és comparar com viu ara un mallorquí -per posar un exemple insular- i com vivia abans de la guerra civil. El balanç serà, com és lògic, netament favorable al període més actual. Però el que sí val la pena contrastar és com vivia un mallorquí fa cinquanta o cent anys amb un català, un valencià o un basc fa mig o un segle. Aquest és l'equilibri correcte per parlar amb rigor de pobresa, de misèria o d'avenç relatius. És segur que aquells mateixos català, valencià o basc viuen millor ara que abans. Però ningú no nega les vicissituds i les característiques dels passats processos econòmics de les seves regions, tot remarcant els factors negatius, indiscutibles, però també els que impulsaren l'enlairament de les seves economies. A Balears, per contra, el discurs de la misèria emergeix per sobre les importants variables econòmiques conegudes que matisen, i molt, tal visió, i que sancionen la irrebatible vitalitat de les Illes, formulada en dos escenaris: la seva avinentesa per ajustar-se a les conjuntures problemàtiques, i l'aprofitament per beneficiar-se de les positives. Perquè el punt de partida és cabdal: aquí, a Balears, també es produí, molt abans del turisme de masses, un potent creixement econòmic, tot i que no descansava sobre els grans conglomerats industrials, amb importants economies d'escala. La pauta del desenvolupament radicava en la utilització intensa del principal avantatge comparatiu de les Illes: una força laboral flexible, capaç d'inserir-se en activitats diverses, amb important participació femenina, infantil i domiciliària en els processos productius, amb alts graus d'explotació, baixos salaris i preus força estables en períodes dilatats de temps, i esperonada per una classe empresarial que no es trobava gens aïllada dels avatars que sacsejaven els circuits centrals de l'economia capitalista. Aquesta i no altra és la nostra història econòmica, que urgeix reivindicar per entendre correctament el que passa després de 1960. L'Anuari Econòmic de La Caixa de 2004 consolida aquesta perspectiva històrica. Balears segueix liderant les economies més pròsperes de l'Estat, tot i que ha perdut posicions en relació als anys 1970-2000 per dos motius clars, encara que no siguin únics: per una banda, per la recuperació de l'endarreriment relatiu de la resta d'economies regionals, fet que ha promogut retalls significatius en la convergència de l'evolució de la renda interregional a Espanya; d'altra banda, per la maduresa de l'economia balear, que es sustenta sobre el sector turístic en un percentatge molt alt (el 60 per cent del PIB), que acaba provocant l'existència gradual de rendiments decreixents que incideixen en sengles vectors claus: en la caiguda de la productivitat del treball, i en la pèrdua de la rendibilitat del capital. La pregunta que cal fer-se és si aquest lideratge balear, que encara perdura, comporta també una millor i més justa redistribució de la renda generada, o si manté importants segments de població amb serioses dificultats socials i econòmiques, tal i com s'esdevenia a l'economia preturística. Aquest és el tema: el creixement econòmic en determinats espais geogràfics de dinamisme contrastat és recurrent, de manera que provoca progrés i alhora situacions de malestar social i de pobresa; són les seves dues cares. I Balears no fou -ni és- cap excepció.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, UIB

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.