nubes dispersas
  • Màx: 18.3°
  • Mín: 13.93°
18°

Lloança dels «trilers»

Fruit d'una acurada i repetida observança en el transcurs dels meus passejos amb bicicleta, a peu i amb tècnica mixta, per la primera línia de la Platja de Palma, en els meus intents de fer baixar la tensió arterial i la glucèmia, entre moltes altres coses i sensacions, ha arribat a nodrir-se dins mi un sentit de fonda, íntima admiració per aquests treballadors de l'estafada, la destra pentinada laboriosíssima, que en el món del lumpen i en el del llenguatge policial més penjat, més arrossegat, han venguts a anomenar-se: «trilers». Amb el que consisteix la menestralia aquesta, he de suposar que tots vostès n'estan ben assabentats, ho deuen haver vist multitud de vegades pertot arreu d'allà on hi ha esbarts de «guiris» amb mitja abella entre pit i espatla, calentor d'orella que basti, i sobretot, amb vint euros dins la butxaca que puguin passar amb tota l'artesania de l'univers, a la possessió de l'espavilat de les mans deixondides com a cent llamps, anguiles de bufera, dits llargs i més ràpids que la mirada més afuada. A part d'una ben necessària aptitud innata, dur a bon termini aquesta activitat són i representen moltes hores de pràctica en solitud, infinitat de temps de dedicació centrada a moure les mitges patates i la bolla, passa, passa, passa, «¿donde està ahora la bolita?». I una cara de ciment armat impressionant, clar.

De tota manera, com en tots els negocis, no tot resulta net, no, pensa-t'ho, com en qualsevol activitat lucrativa, primer s'ha de invertir, després repartir comissions entre els diferents «comercials» i vigies ulls espolsats, i després ja veurem si sortirà marge o caramull de pedres. L'operació té el seu capítol de «despeses generals», mancaria. De bon principi, tenen un peó, màxim dos, que s'hi arremolinen tot d'una que l'artista protagonista ha muntat el taulellet amb una capsa de cartró de quatre pams d'alçada, de manera que la part superior, que anomenaríem plànol de feina, quedi baixet i sols es pugui observar des de dalt. Després hi ha els vigies, normalment dos, un a cada banda del carrer, un a una cinquantena de metres cap aquí, i l'altre a la mateixa distància cap allà, a fi i efectes que puguin avisar si es perfila per l'horitzó la silueta inconfusible de qualque vehicle de la policia municipal. Perquè mirin que n'hi ha enguany de PM per la platja de Palma! Se n'hi poden observar unitats a peu, en bicicleta, en minúscul vehicle elèctric de quatre rodes, en cotxe normal..., i fins i tot a cavall. Dos cavalls blancs que fan mirera. Quina doblerada deu costar tot això, Déu meu!, he pensat més de dues vegades. Sí, en el referent de la vigilància policial es pot dir que la senyora batllessa ha tirat la casa per la finestra, enguany, per devers l'Arenal. Per això mateix té molt més mèrit la feina dels «trilers», ja que es fa en un ambient molt tens, sempre orella alta i amb un ai al cor. Comença l'artista principal amb el passa, passa, passa, i sempre s'hi arremolina qualque parelleta o dues, llavors ve quan el «comercial» de torn fa una primera aposta i guanya, llavors una altra i perd, després una altra i torna a guanyar enmig d'unes bones rialles ben fresques. Sempre hi ha un incaut que mossega l'ham que li han llençat. I si el deixen guanyar algun pic, més mal, perquè ve quan després s'encalenteix més del compte i hi pot acabar amb el bossot ben buit. Si algun dels vigies divisa moros a la costa, tot d'una crida fort i clar: AGUA!, si són de parla castellana, que enguany són minoria; bona part dels que he vist enfeinats en això eren estrangers, polonesos o romanesos o jo què sé, i el crit d'alarma se sol assemblar molt a: LAIUPLE!, pam envant, pam enrere. I llavors ve quan apleguen amb dues grapades i que ha estat no res. I si s'ha de xiular per dissimular, se xiula. Ja veuen, una feina com qualsevol altra, i qui no vol pols que no s'acosti a l'era, com diu el saig de Sineu a les corregudes de la mare de Déu d'Agost al cós del Camp d'en Pineta. Conec activitats «legals» devers qualque ajuntament de la part de ponent de l'illa, molt més inconfessables, immundes, covardes i indecoroses que la dels «trilers». Paraula.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.