La comèdia conservadora sobre el tema de la sanitat no ha fet més que començar. Les darreres reunions mantingudes pels presidents de les comunitats autònomes amb el president Rodríguez Zapatero i amb el Consell de Política Fiscal i Financera, han desvetllat les estratègies netament partidistes del PP. La petició draconiana de Rajoy, 1.800 milions d'euros, es va veure contrarrestada, prenent la iniciativa, pel govern socialista, amb un muntant de 1.500 milions. La xifra és de gran transcendència, i estic convençuda que una bona part dels presidents conservadors es degueren remoure incòmodament a les seves cadires, davant les consignes prèvies que havien adoptat: ni parlar-ne d'una possibilitat d'acord amb ZP, directament. La negativa amb la boca petita ha estat una de les manifestacions més cridaneres en tot el tema de les transferències viscudes per les comunitats autònomes.
Resulta difícil d'entendre per a la ciutadania aquest posicionament tan tancat per part dels representants del PP, amb Rajoy al capdavant. És innegable que un sector que necessita constantment recursos, com és el sanitari, trobarà insuficients els que es posin damunt la taula, malgrat es tracti d'una millora notable en relació amb el model de finançament precedent. Per a sanitat i educació tot sempre és escàs. Però tampoc no es pot pretendre que, darrera del fort esforç per part del govern de ZP, es tanqui el problema estructural del dèficit de la sanitat. Aquest continuarà existint. Sobretot si tenim en compte que els serveis sanitaris són cada dia més nous i nombrosos, i que les necessitats de la població augmenten també dia rere dia. Per això, urgeix que les comunitats autònomes adoptin polítiques pròpies d'ingressos, les oposicions no facin demagògia amb el tema i els governs expliquin als ciutadans la virtualitat de, si s'escau, pagar més impostos per contrarrestar la forta i constant despesa sanitària. El contrari, al meu parer, és enterrar el cap davall la terra. Per això cal qualificar molt negativament l'actitud mantinguda, de bon començament, pels representants conservadors, que arribaren a dir que ZP enganyava amb les seves propostes, després d'haver-les incrementat de forma ben palesa (de 500 a 1.500 milions d'euros). El contrast amb l'anterior govern del PP és clamorós: hem passat de la negació, molt sovint, dels problemes -l'increment demogràfic, la insularitat, l'envelliment de la població- a un reconeixement explícit dels mateixos, amb partides pressupostàries compromeses. No estaria de més que aquí, a Balears, les autoritats autonòmiques prenguessin bona nota d'aquesta actitud, per una senzilla raó: es governa per a tots i no només per aquells que ens votaren.
Aina Salom i Soler, diputada del PSIB-PSOE
