Se sol començar així, més o menys: tu, que saps escriure..., i a continuació l'amic o el conegut -més aviat el conegut- et fa una relació detallada dels temes que, al seu judici, encapçalen la llista de les preocupacions més àmpliament compartides per la població -tant local com mundial. Se suposa que tu no hi havies caigut i que t'has d'oferir com a transcriptor de les seves opinions. Ben escasses vegades, però, algú t'insinua la possibilitat d'escriure sobre una qüestió no inclosa en la dotzena de qüestions més habituals. És el cas d'aquest amic meu, que em comenta la situació en què s'ha vist involucrada una jove neboda seva i que presenta dos vessants ben diferents: el moral i el laboral. La jove de referència va començar no fa gaire a treballar en la clínica d'un afamat veterinari. Tot anava més o manco normal fins que un bon dia es va presentar el cas d'haver de fer la inseminació artificial a una cussa de raça, emprant, naturalment, l'esperma d'un ca minuciosament seleccionat. La jove de referència va rebre les instruccions per extreure del ca el tan valuós líquid. Es tractava d'una ordre, no d'un suggeriment. El manescal donava per suposat que una persona que vol treballar en una clínica veterinària no té impediments per fer evacuar el semen d'un ca, d'un moix o d'una piranya. No se li havia acudit, al manescal, que ningú pogués tenir escrúpols morals, tot i que quan la seva jove empleada es va mostrar tan torbada i dubitativa, li va assegurar que es tractava d'una pràctica clínica i no d'una morbosa manifestació de zoofília. La joveneta va demanar per intentar la proesa en un lloc reservat, però els seus dubtes esdevengueren insuportables quan es trobà a soles amb la bèstia. Es va sentir observada per la seva consciència, encara més intimidatòria que la mirada del veterinari. No diré com va acabar aquest primer round, no té cap interès. Al cap i a la fi, tots hem realitzat actes que la nostra consciència no acabava ben bé d'aprovar: uns més que els altres, com t'ho diria. Presa de gran perplexitat, en tornar a ca seva es va desviar de cap a ca l'oncle, amb qui té més confiança que no amb els seus pares en coses morals i immorals. Els oncles de vegades no ho saben tot, de fet no saben mai tant com els pares, de manera que ell no la pogué il·lustrar d'una manera eficaç. Com que el veterinari li havia insinuat que casos d'inseminació artificial se'n donen, i no pocs, a la clínica, ella per ventura es veurà obligada a defensar legalment allò que considera la seva dignitat personal. L'oncle tampoc no l'ha poguda orientar. L'ha enviada de part seva a un canonge i a un misser de CCOO, que segurament encara la desorientaran més. Cert que no hi ha quasi res fàcil, avui en dia, però la vida et dóna sorpreses d'aquelles que et fan preguntar per què, a mi, què he fet jo... Tot el bastiment moral d'una tradició posada a prova per mor d'una senyora que vol quissons de raça, ai, deumeu. I què ho és, tot, de complicat...