Fa molts d'anys que coneixia na Mari, des de molt abans de dedicar-me a la política i de llavors ençà, sempre ha estat una persona que he admirat, tant per la seva capacitat de feina, com per la seva empenta, però, especialment, per la seva voluntat infatigable d'enfontar-se a totes les dificultats o barreres que es posassin per davant dels seus objectius.
Objectius que, per altra banda, sempre tenien com a destinatari final qualsevol persona o col·lectiu que tingués problemes o necessitats. Perquè aquesta era una altra característica de na Mari: la seva tasca contínua en favor dels més desfavorits, ja fossin refugiats bosnis, txetxens, saharians, i els darrers temps ajudant aquelles persones que havent emigrat es trobaven amb dificultats per sobreviure.
Tambè es deixava la pell per les seves altres ninetes dels ulls: la Creu Roja, el Grup de Rescat de Muntanya i tot allò que significàs una millora dels serveis socials a Sóller. Moltes iniciatives en aquest sentit duen la seva emprenta: el servei de telealarma, la dispensa de metadona, la col·laboració en l'ajuda domiciliària, i moltes d'altres que em deix per falta d'espai.
Na Mari sempre estarà lligada al món dels serveis socials del nostre poble en lletres majúscules, però també al teatre i a les actuacions relacionades amb la nostra història més recent. Jo record molt bé el seu coratge a l'hora de demanar la col·laboració municipal en moltes d'aquestes iniciatives, fins i tot diria que he patit en primera persona aquest coratge. Ara, en el moment de dir-li adéu, no em puc fer la idea que no la tornarem a veure, amb el seu quadern, la seva càmera i la seva bossa, seguint l'actualitat del nostre (i seu) estimat Sóller. Durant anys ens va contar tant al Setmanari Sóller com a la Ultima Hora el dia a dia més proper a tots noltros. En el moment de posar-me a escriure aquestes paraules em vénen al cap dues imatges que són un exemple per tots noltros:
-En primer lloc, la d'una dona que mai no va tenir un no per ningú quan es tractava d'ajudar o de fer un favor, i que va dedicar la seva vida als altres sense importar d'on eren ni d'on venien.
-I en segon terme, la força de voluntat, las ganes de viure, el coratge amb què va encarar la seva terrible malaltia, sense deixar en cap moment la seva tasca, i estant preparada en tot moment pel final, sense que aquest la preocupàs gens ni mica.
Estic segur que aquesta força que irradiava servirà al seu espòs Mateu i a tots el seus familiars per seguir endavant.
Als altres ens queda el consol d'haver-la coneguda i estimada.
Adéu Mari, els sollerics no t'oblidarem.
