Fins ara he assistit, entre oiat i aborronat, però amb resignació franciscana, al lamentable espectacle d'una batalla entre mitjans de comunicació a la qual una de les parts prostituïa sistemàticament la professió periodística (insultava, intentava ofendre, tergiversava i mentia), i la veritat és que no tenia cap gana d'intervenir-hi. Però les mentides ja m'afecten directament, i ja estic fart. A mi, en principi i com a ciutadà, no m'hauria d'interessar qui sigui el candidat del PSIB a la batlia de Palma, perquè ja no hi estic empadronat. Però que un diari, sense motiu aparent ni explícit, prengui partit dins un debat intern d'aquesta naturalesa inventant-se no ja un candidat, sinó a més un inexistent, per desgràcia, sector catalanista del PSIB, i m'hi involucri a mi, per tercera vegada en pocs mesos, afirmant que jo en seria un dels maquinadors a l'ombra, sense ni tan sols haver parlat mai amb mi per recaptar la meva opinió, resulta molt sospitós, a més d'esser l'antítesi del periodisme mínimament seriós. Que el mateix diari converteixi en lluitador abrandat de la decència política un miserable trànsfuga, quan la lògica periodística seria que li exigís la dimissió immediata, com ha fet en altres casos semblants que no beneficiaven el PP, imposa la convicció que els vertaders motius d'aquesta actitud no són precisament la defensa de la puresa del sistema democràtic. I no serveix d'excusa que tampoc no la defensi el mateix PP, no gens escrupolós quan resulta beneficiari de la traïció d'un trànsfuga al seu expartit i als seus electors. Que, a més d'aquesta vergonyosa actitud, aquest mateix diari ens vulgui fer creure que a la fi vol fer realitat l'eliminació de la corrupció dins la política illenca, de la qual han estat campions els Governs que ell defensa (des de Zeus i Torcal i les subvencions olivareres fins a l'intent de compra d'un regidor a Calvià, passant pel túnel de Sóller, fer votar els morts, compra d'edificis a preus exorbitants, falsificar eleccions, i tantes altres mangarrufes que tots coneixem i no podem demostrar), i ho faci defensant, sense cap argument tècnic o de política territorial, la construcció d'un nou hospital que ens costarà als illencs 140 milions d'euros més que la reforma ja aprovada de Son Dureta, ens obliga a demanar quin pot esser l'interès que vertaderament mou una empresa periodística a prendre una actitud tan sectària, defensant-la fins i tot difamant i insultant els religiosos de la Real. De fet, tot això explica que aquest mateix diari defensi els interessos particulars del seu director general obviant l'interès col·lectiu, que exigeix ben altrament la defensa del lliure pas de tots els ciutadans per la zona de domini públic. Dins una concepció d'aquesta casta de la funció d'una empresa periodística, que per molt privada que sigui no hauria d'oblidar la seva condició de servei públic obligat a la màxima objectivitat possible, no és estrany que tergiversi els fets de forma tan barroera. Perquè és evident que els ciutadans que varen intentar exercir el seu dret de pas per la zona de domini públic no varen esser gens violents, sinó que la violència va provenir dels qui, contra tota llei, varen intentar impedir per la força l'exercici d'aquest dret. I per descomptat no hi va haver en cap moment violació de domicili, com ha vengut afirmant repetidament el diari en qüestió, encara que ara ja comença a replegar veles i ja no parla de violació de domicili, sinó de «l'espai domiciliari». Però la Llei de Costes fa impossible la interpretació d'un «espai domiciliari» que arribi fins a la mar. I això no sols aquí, sinó també a un país tan ultraconservador com és Baviera. Allà l'espai públic s'aplica també a les voreres dels llacs, i la Llei de Protecció de la Natura (per cert, no federal, i per tant potser impulsada per un Govern progressista, sinó del mateix Estat federat de Baviera, governat pels ultraconservadors del CSU des que acabà la guerra) exigeix que els ciutadans puguin donar la volta a tots els llacs bavaresos a peu i sense obstacles. I quan es va donar el cas d'un propietari que tenia el jardí («espai domicialiri», supòs) que arribava fins a la vorera del llac de Starnberg i es va negar a acceptar l'expropiació, l'Estat de Baviera va considerar que anar de jutges li sortiria massa car i perdria massa temps, i el que va fer va esser guanyar a l'aigua del llac, òbviament propietat de l'Estat, al llarg de la propietat del recalcitrant l'amplària necessària per donar continuïtat al passeig i restablir així la legalitat. Com que això en el cas que ens ocupa no és possible, és evident que tard o d'hora haurà de prevaler el dret col·lectiu per damunt de l'individual. Però mentrestant haurà quedat clar que, per a aquests senyors, la qüestió no és passar o no passar. I ben mirat, tot això hi haurem guanyat.