He pogut fer, aquests dies, la lectura, que tenia pendent, de la darrera novel·la de Bernardo Atxaga, el nom més conegut i guardonat ara mateix de la literatura en euskera. Les meves ganes de llegir El fill de l'acordeonista, ho confesso, obeïen en molt bona part a motius extraliteraris. D'una banda, calia conèixer de primera mà una llibre que ha provocat una polèmica molt il·lustrativa de la relació entre la literatura, la crítica literària i els grups empresarials que comprenen diaris i editorials. D'una altra banda, calia conèixer com tractava Atxaga una història que té com un dels seus components principals la militància a ETA d'un grup de joves dels últims anys de la dictadura.

Comencem pel que s'ha anomenat el «cas Echeverría». Ignacio Echeverría, un dels dos principals crítics de narrativa de El País, va fer, al suplement Babelia, una crítica absolutament desfavorable de la novel·la. La ressenya va ser publicada íntegrament però sembla ser que va provocar un terratrèmol que va donar lloc a la «congelació» de la participació d'Echevarría al diari. El propi crític, davant aquesta «suspensió cautelar», va donar per acabada la relació amb El País mitjançant una carta oberta a Lluís Basset, director adjunt, una carta que no ha estat publicada pel diari però que ha circulat profusament per Internet. Des del diari s'argumenta que no és la seva línia fer crítiques de to tan destructiu, però la pròpia carta d'Echeverría fa referència a altres autors que ha tractat amb la mateixa duresa sense més conseqüències, cosa que el fa concloure que la reprovació estava lligada al fet que la casa editora de la versió castellana de la novel·la d'Atxaga (Alfaguara) és propietat del grup PRISA. Hi va haver, amb posterioritat, un escrit de suport a Echeverría, encapçalat per Vargas Llosa i amb molts de noms molt il·lustres, que alertava sobre el perill que suposa, per a l'exercici independent de la crítica, aquest lligam entre editorials i mitjans de comunicació. Fins aquí els fets, i que cadascú els jutgi.

La pròpia crítica d'Ignacio Echeverría em serveix per comentar el costat «polític» de la qüestió. Val a dir, d'entrada, que moltes de les objeccions purament literàries són ben fonamentades: El fill de l'acordionista presenta personatges poc sòlids i una certa tendència a la sensibleria. Afegiria que li sobren pàgines: en resum, no és una gran novel·la. Dit això, no puc estar d'acord en el bessó de la crítica d'Echevarría, que pertany ja al terreny de la moral: el crític veu en la novel·la, en resum, comprensió cap al terrorisme, un maniqueisme en què el terrorista ve a ser el producte natural d'una idealitzada societat bucòlica atacada pel feixisme i per la modernitat. Llegiu la novel·la i veureu que no és així. El fill de l'acordionista, a més de retratar molts d'altres aspectes de l'adolescència d'un grup de joves bascos, retrata el camí cap a la militància en una organització armada com un procés en què una persona dimiteix de tenir un continuat control de la seva voluntat. La forma més senzilla seria dir que retrata un procés de veure's «arrossegat per les circumstàncies», si això no sonàs a justificació. Que hi surt un dirigent terrorista retratat amb certa simpatia? La realitat no està feta de persones d'una peça, i també és cert que un dels personatges, ja implicat en la lluita terrorista, abraça el seu pare feixista, en un acte de comprensió del fet que també ell es va veure «arrossegat per les circumstàncies». El més important és que la novel·la és molt més que la història de l'ingrés en l'activitat armada, la història de la decepció d'aquesta lluita. I, si algú hi pot veure una mirada comprensiva cap al terrorisme, no és menys evident una mirada comprensiva cap a la traïció a l'organització armada. La darrera novel·la d'Atxaga no és una novel·la de tesi: és una mirada literària a una realitat que, per estar formada per material humà, és inevitablement complexa.