Cristina Narbona ha deixat les coses formalment clares respecte a la piscina de Pedro J. Ramírez. Al periodista li queda molt poc temps abans de presentar al Ministeri el seu projecte d'ús públic de la instal·lació, afegint-hi els accessos perquè la gent hi pugui passar i emprar-la amb absoluta seguretat. Un cop aprovada l'obra, Ramírez l'ha d'executar i, abans de l'estiu que ve, deixar que tothom passi per la zona i permetre la utilització d'aquestes zona de titularitat pública. També té la possibilitat de tapar la piscina (permetent així el dret de pas) i fer-ne una altra terra endins, als terrenys de la seva propietat que ja no formen part del domini públic. Pot triar. Però en tot cas, el «cas únic» de la concessió Ramírez du camí de convertir-se en una fita exemplar i exemplaritzant d'aplicació de la Llei de Costes. A Ramírez només li resten dies per mostrar quines són les seves intencions i mesos per fer llampant i palesa la normativa vigent. L'any que ve tothom podrà passejar lliurement entre el mar i ca seva, i amb la seguretat que no haurà de grimpar ni arriscar la seva integritat física per superar un mur. En la història de les costes de l'Estat espanyol hi haurà un abans i un després del cas Pedro J. La seva caparrudesa a voler convertir en privat un bé públic ha fet més contundent l'actuació del Ministeri. Ramírez viu dins un miratge perquè aquest estiu pot emprar la piscina com si fos privada. En realitat se li acaba el temps, se li esfuma el privilegi. L'any que ve no tindrà cap dret a cridar la Guàrdia Civil, que si acudeix a la zona serà per protegir el dret de pas del poble.