Unes recents declaracions del conseller Lluís Ramis d'Ayreflor, en el sentit que el govern del Pacte de Progrés rebé un creixement econòmic del 7% el 1999 i el deixà al 0,5% el 2003 (donant a entendre, així, que l'executiu de Francesc Antich «cremà» tot solet quatre anys d'un creixement que era imparable), obliga a fer un petit recordatori de la més propera història econòmica, amb característiques que no es poden pas negligir, tot i que la frivolitat -no vull pensar que sigui la ignorància- del conseller les eludeixi. Si més no, vuit precisions són peremptòries:

1. Les dades d'intens creixement de 1998 i 1999 provenen de la sortida d'una fase de crisi real, viscuda entre els anys 1991 i 1993, amb taxes negatives de creixement, segons les variables de diferents institucions econòmiques (no obstant això, les xifres del Govern delaten magnituds sempre positives fins i tot en aquest trienni, si es comparen, per exemple, amb les dels Anuaris de Sa Nostra i les de la Fundació BBVA).

2. Aquella desacceleració econòmica de 1991-1993 comportà tres factors determinants. Primer: crisi de competitivitat, per l'obsolescència del producte turístic. Segon: un excés de capacitat de places hoteleres. I tercer: la recessió a la construcció, al sector immobiliari i a les activitats industrials. És a dir, hom observà una expansió en la capacitat d'allotjament com a conseqüència del creixement de places turístiques durant els anys vuitanta (assistirem a un notori avanç de les ofertes d'apartaments), que portà a una reducció dels preus turístics. La crisi real, emperò, afectà sobretot la construcció, amb caigudes a l'ocupació que van del -1,46% el 1991 al -3,84% el 1993.

3. La recuperació econòmica que hom albira a partir de 1995-1996 s'explica per condicionants endògens i exògens. Els segons es revelen crucials. L'entrada de la pesseta al SME generà al seu torn una crisi de competitivitat i el manteniment de tipus de canvi rígids amb la continuïtat del diferencial d'inflació -per exemple, quatre punts en relació a Alemanya-. Les devaluacions de la pesseta en 1992 i 1993 contribuïren a reviscolar aquesta competitivitat.

4. El creixement del nombre de visitants a la nostra comunitat és, aleshores, imponent, arribant als deu milions i amb sengles elements esperonadors: el favorable tipus de canvi per a la lliura esterlina, en relació a la pesseta; i l'evolució positiva de l'economia alemanya.

5. La construcció, en aquest nou context, aportà una quota rellevant al creixement. L'explosió del sector neix a partir de l'esperonament d'obra pública (Pla Mirall) i de les iniciatives generades en l'àmbit privat, sobretot en noves urbanitzacions i un desenvolupament immobiliari d'enorme magnitud. Hom conegué un elevat creixement del PIB balear, la qual cosa ha inferit un fort augment de la immigració, de la població i de l'ocupació. Diferents veus, provinents dels àmbits polític, associatiu, acadèmic i fins i tot empresarial, observaren amb preocupació aquestes excessives taxes de creixement, consemblants als dragons asiàtics, difícils de compatibilitzar amb una economia madura que ofereix, com a principal actiu, el seu capital natural. Les contradiccions ecològiques del creixement es fan més visibles: consum territorial, despesa energètica, manca d'aigua, generació imparable de residus i contaminació per ozó troposfèric. Front aquesta situació descontrolada, l'aleshores president Jaume Matas llança la proposta de les DOT.

6. L'entrada d'Espanya a l'euro millora la relació real d'intercanvi amb els països emissors del turisme, i afavoreix els preus turístics. Ara, la inflació és més baixa que en el decurs dels anys noranta, però ja no és possible devaluar la moneda, la qual cosa impedeix que hi hagi grans diferencials amb els nostres principals clients. Per altre cantó, la forta inestabilitat política a la conca mediterrània, en particular a aquells indrets que podien esdevenir seriosos competidors del producte balear, facilita que Balears es consolidi com a destí-refugi.

7. La planta hotelera es renova. No hi ha un excés d'oferta com als primers anys noranta; de fet, les places turístiques s'han contret un 3% durant la dècada, mentre que els turistes i la despesa turística han crescut més del 60% al llarg del mateix període. No obstant això, hom palesa eboom de les segones residències i de mercats paral·lels al turístic tradicional. Això explica el contrast existent entre el nombre de passatgers arribats a l'aeroport de Palma, i els registrats als hotels.

8. Però aquesta renovació, com deia, coexisteix amb un increment paral·lel de places turístiques. Tot plegat redunda en un element clau: la caiguda de la rendibilitat per llit hoteler, aspecte que promou encara més l'expansió del gran capital turístic balear a d'altres indrets. En paral·lel, el sector de la construcció s'erigeix en el que més creix de tota l'estructura econòmica, per sobre dels serveis. Aquest és l'estat actual, alimentat, endemés, per la desproporcionada quantitat d'obra pública licitada i executada pel govern de Jaume Matas (la qual cosa ha estrangulat, literalment, les finances públiques), que recorda la seva anterior etapa com a president. I això és el que, d'una o altra manera, se li està dient aquests dies a Ramis d'Ayreflor des de diferents organitzacions polítiques, associatives i sindicals.

En síntesi, les dades que tot just recorda Ramis d'Ayreflor es corresponen amb la fase àlgida d'un boom que, cal subratllar un cop més, preocupà, i molt, diferents col·lectius socials, inclosos els empresarials, i provenia d'una dura etapa de contracció econòmica amb governs conservadors a Balears. Tota aquesta complexitat és ignorada pel conseller, enlluernat tot just per la xifra màgica del PIB, sense més disquisicions ni matisos. Aquesta estreta visió de l'economia elimina l'estudi dels cicles, pren anys isolats que convinguin al discurs que es té pensat i arracona l'anàlisi econòmica global. De bell nou, la visió miop i curtplacista s'enlaira per sobre de la perspectiva estructural.