En la monarquia austrohongaresa de finals del segle XIX i començaments del XX continuava estant especialment promocionada l'activitat musical en general -no cal dir que amb l'òpera inclosa- mentre que la pintura era considerada com un art menor, com la Ventafocs del món cultural. Per altra banda la Societat de Belles Arts, que disposava de la sala d'exposicions més important a la Künstlerhaus, s'havia convertit en un vertader bastió de la generació més vella i acadèmica. Tot això va provocar la secessió del grup d'artistes més inquiets, encapçalats per Gustav Klimt, secessió que va donar nom a la nova associació i, en definitiva, al que va esser conegut com Sezessionsti, relacionable sobretot amb el Modernisme o Art Nouveau però també amb els expressionistes alemanys. Curiosament, l'èxit de les tres primeres exposicions va esser tal que la nova societat, presidida per Gustav Klimt, es va poder construir la seva pròpia seu, amb les sales d'exposicions adequades. Es tracta d'un edifici molt conegut de Viena, de línies molt severes, que portava i porta damunt el portal -excepte durant el període de l'Anschluss- el lema «A cada temps el seu art, a l'art la seva llibertat».
Les tres figures més importants de la Wiener Sezession són l'esmentat Gustav Klimt, el mestre que va fer una pintura molt preciosista i decorativa, de gran colorit, amb aplicacions de full d'or damunt la pintura, Oskar Kokoschka que ben aviat es decantà per l'Expressionisme, que fou també l'autor d'obres de teatre que provocaren molt d'escàndol (de fet els nazis consideraren la seva obra com l'arquetip de l'art degenerat, que deien ells) i Egon Schiele, el més poète maudit del grup que, malgrat que va morir als 28 anys, va deixar de l'ordre de les tres mil obres sobre paper i aproximadament tres-cents quadres. Ara podem veure una molt interessant mostra de la seva obra damunt paper en el museu de la Fundació Joan March del carrer de Sant Miquel de Ciutat.
Malgrat la seva visió pessimista i angoixada, la dislocació típica de les extremitats dels seus cossos molt magres, el seu pronunciat egotisme (un tema molt repetit són els autoretrats i tenia una vertadera obsessió per la seva lletra artitzada en general i la seva firma en particular), el seu erotisme provocador i el seu atrevit colorit, no es pot qualificar aquesta obra ara al nostre abast com expressionista. Hi ha en tota ella un autocontrol i disciplina i un refinat sentit estètic que el porta a la major i més eficaç economia de línies. També és ver que inicialment molt deutor del mestratge de Klimt, tanmateix podríem dir que el que és com un somni preciosista per aquest esdevé un malson anguniós per a Egon Schiele.
Mekanie Schiele (1909) és un llapis que representa un cap femení amb un gran capell de l'època que sols se mig aprecia en funció del fet que determina el contorn de la seva cabellera morena. Dona asseguda (1909) és un altre dibuix que impressiona perquè la mestria de l'artista fa que quedem fascinats davant la força de la seva mirada, mentre que les línies del cos estan gairebé reduïdes al mínim, sense apretar gens el llapis. La bailarina Moa (1911) és un altre llapis realitzat amb gran economia de línies. Quant als retrats, molt notables, cal destacar els de Ida Roessler (1912), Roderick Mackey (1913), a llapis, i El filosof Heinrich Gomperz (1918) i un Esbós per a retrat de Franz Bey amb els braços creuats (1918), fets amb barra negra.
Quant a les aquarel·les i aiguades (o combinacions de les dues tècniques), cal destacar Dos al·lots (1911), Dona amb la cama aixecada i calces morades (1911), Dona pèl-roja asseguda (1917) i Nin assegut amb poma (1917). Especial menció mereixen un gravat a la punta seca, Retrat d'Arthur Roessler (1914) i, sobretot, un senyor cartell, que ens recorda que Egon Schiele va esser també un excel·lent grafista, un Autoretrat com a Sant Sebastià (1914-15), vestit d'una mena de caftà vermellós, amb el cap tombat i amb els braços dislocats i les grans mans característiques.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.