El conveni de recepció de la urbanització de Santa Ponsa és la punta de l'iceberg. Un PP amb majoria absoluta, si comptam entre les seves files el darrer fitxage de la història balear del transfuguisme, obre perspectives de moltíssimes més tones de ciment: parc temàtic, centre de tecnificació esportiva, ciutats del golf... Si alguna vegada aterrau a Son Sant Joan sobrevolant el que va ser territori Nájera i ara és territori Delgado ho podreu comprovar: queden algunes clapes de color verd, o de color terra, que podrien valer tant com si cada una de les seves pedrotes fos un diamant.
A partir de Calvià es podria formular un teorema sobre la proporcionalitat directa entre el volum del negoci de totxos i les possibilitats que apareguin històries de transfuguisme i corrupció. Fixau-vos: Marbella, Madrid, Calvià. L'alta densitat de grues sembla crear el clima apropiat perquè sorgeixen les compres de voluntats polítiques, amb la inevitabilitat amb què d'un pa deixat al rebost durant tres dies en surt floridura o d'un ferro exposat a la pluja i la intempèrie en surt el rovell. És clar que aquestes històries de maletins i aquests fenòmens de desercions sobtades i de lleialtats capgirades suposen, al capdavall, l'alteració de la voluntat expressada per la ciutadania a les urnes, per la qual cosa haurem de dur el teorema una mica més enfora i dir que quan el negoci del ciment ultrapassa un cert llindar esdevé incompatible amb la democràcia. Deixem als matemàtics la determinació exacta d'aquest punt de saturació, i quedem-nos amb aquest argument addicional a l'hora de defensar Mallorca de la darrera onada, especialment virulenta, asfaltadora i urbanitzadora. La successió dels «casos Calvià» (així com hi ha mil històries de Marbella, i mil històries de Madrid) és una demostració més del teorema. Ara ja n'hem perdut el compte, i no sabem si als llibres d'història, el «cas Thomàs» serà el tercer, quart o cinquè «cas Calvià». Tampoc no serà l'últim, naturalment.
Aquest darrer «cas Calvià» és, per al PP, un retorn als orígens, un retrobament de les essències. Dúiem una legislatura d'agressió territorial i de retrocés en polítiques socials, però hem trobat un cas (amb el precedent inoblidable del Rasputín, també amb Delgado per allà) a l'alçada de la tradició de l'anterior cas Calvià o dels casos Túnel de Sóller, Mapau o Bitel. I hi ha, després, la part agreujada: UM. Ja veurem què fa. De moment, ens quedam amb unes declaracions que diuen que aquests enfrontament amb el PP vénen del fet que UM és un partit que vol protegir el territori. És inevitable recordar la visita en helicòpter a les carreteres que fa el Govern (de gran impacte) i les que fa el Consell (suposadament més benignes), que obviava una dada fonamental: unes i altres són les de Pla de Carreteres del Consell de Mallorca. Dit d'una altra manera: totes són d'UM. Ara, diuen que els enfrontaments amb el PP a Calvià i Andratx provenen de la seva voluntat de protegir: deu ser la que demostren amb l'operació de reconversió territorial de Sa Ràpita, promoguda pel Pla Territorial i que, per tant, va a la llista d'UM. Una d'aquestes operacions de màgia gràcies a la qual per aquí feim desaparèixer poc més de deu mil metres quadrats de sòl urbanitzable i dos centenars de places hoteleres obsoletes, i per allà (a l'altra punta de Mallorca) feim aparèixer molts més metres quadrats urbanitzables (fins a 921.187) i moltes més places residencials i turístiques (fins a 5.175). I és que Cavià és el punt portat al paroxisme, però no passen coses tan diferents del que passen al conjunt del país, i les bregues entre el PP i UM tenen poc a veure amb diferències entre la voluntat d'uns i altres de protegir el territori.
