Ofegats en una estona d'intemporalitat de l'estiu, que sembla -com tots els estius- que mai no acabarà, i a còpia de molt de cafè amb gel, els protagonistes em relaten aquesta història i m'autoritzen a divulgar-ne, fora noms i detalls, les línies generals. A és un assessor d'empreses, de caràcter pacífic i discret. De sempre ha tingut dificultats per explicar la seva feina, més enllà d'aquesta etiqueta genèrica, posat que no es dedica als temes jurídics ni fiscals i és el primer a dir que els únics que saben com funciona una empresa són els propietaris o els gerents. Es dedica a millorar això que se'n diu el clima laboral, més enllà dels afers de seguretat i d'evitació de riscos laborals que el van introduir en aquest món, i el seu credo de feina, diu sovint, es resumeix en tres principis: evitar les injustícies, aprofitar els talents i escoltar el pròxim, sigui client o treballador. (Un credo evangèlic, sens dubte, em dic). Quan fa estudis concrets d'un negoci sempre topa amb les mateixes demandes: la gent vol incentius econòmics, millors fons de pensions, cadires més còmodes i horaris més flexibles, a més de ser escoltada, i ocasionalment afanys més terrenals; un jove empleat d'una companyia d'assegurances volia que el deixessin escoltar a tothora, amb auriculars, música de Tom Jones (cosa que la majoria consideraria un càstig), i algú li demana de tant en tant escapolir-se dels cursets d'informàtica o d'atenció al client que, diu, només serveixen perquè els dissertants s'omplin les butxaques. L'atractiu número u de la seva feina, diu, a més dels guanys -fa més de cinc anys que els comptes superen totes les previsions- és el repte diferent que suposa cada nou client, i el perill principal és caure en l'obvietat: sense la possibilitat de limitar-se a receptes genèriques que comparteix amb totes les mestresses de casa (i que tanmateix no pot oblidar mai), cada nou o repetit cas a assessorar implica tant la capacitat genèrica de fer-se necessari com la inventiva per esbrinar allò que els altres no han albirat, i tot sense fer revolucions ni gairebé soroll.
Justa la fusta és el que ara li diu, com ha fet d'antuvi, B, un empresari d'èxit, dur i roquer, que ha pujat durant dos decennis un negoci de distribució de begudes més que mitjà a cop de decisions valentes i no sempre cent per cent dins l'ortodòxia mercantil. B és eixut i tinyeta, reptilià, competidor i bregat, d'aquells que pateixen el que Sennett anomena «implicació egoista en la feina». B havia repetit durant anys a A que els assessors empresarials no passen de donar consells més que obvis a preu de previsió borsària encertada i que, com sap tothom, les previsions borsàries són força més arriscades que les del futbol o la meteorologia. Concretant: fa un parell d'anys, en part per cansament i en part pel desig de provar la novetat que ningú no ha demostrat mai que exclogui el desastre -i en cap cas per necessitat objectiva- B va contractar A per millorar el funcionament del seu negoci. L'empresa de B anava prou bé, més que bé, i el seu petit cercle va sorprendre's d'aquella culminació de les rialles discutiblement elogioses de B envers A per la seva capacitat per vendre fum i consells obvis. B es fotia d'A però acceptà a ulls clucs els seus parers professionals, i el resultat immediat ha estat que el clima de feina a la seva empresa és magnífic i que el negoci s'ha anat en orris. Els petits canvis, gairebé imperceptibles, que A suggerí han enfonsat un negoci que havia crescut al llarg de vint anys, i tot el caràcter de guanyador que s'ho endu tot de B no han aturat ni cinc segons la desfeta. Però B i A són més amics que abans, a més de socis en el negoci, perquè arran de la irrupció d'A en el negoci de B la seva fama experimentà un esclat considerable i l'entorn empresarial del país l'acceptà definitivament com a expert i font d'útils iniciatives i estratègies. El negoci de B sobreviu, amb el valor afegit de la doble satisfacció dels seus empleats, i l'assessoria conjunta dels dos amics és a punt d'irrompre en el top-ten de les consultores del país, amb el definitiu timbre d'utilitat i eficàcia que li ha proporcionat la incorporació i l'experiència de B. A ha aconseguit un respecte -i una divulgació publicitària- com mai no havia somiat, i B aporta al negoci comú una solidesa i una garantia que tothom toca i tocarà de peus a terra que no haurien nascut de cap trajectòria de consells encertats i creatius.
Aquesta història és única i no té cap moralitat explícita ni amagada. C, des de fora i del tot teòric, creu que confirma el caràcter de winner-take-all de B, que no ha fet més que comprar un negoci molt millor i amb més futur al preu del seu passat. D, economista assenyat, jura i perjura que estam davant el millor exemple de substitució de l'economia productiva pel triomf de l'especulació més llampant: la que no aplega cap objecte concret. Jo només diria que l'afer és tan excepcional que qualsevol teoria que s'hi pugi és directament un disbarat.
