Barcelona alçant la vista

La ben endevinà, l'originaOscar Wilde, quan gosà dir que tots vivim en el fang, però alguns miram de cap a les estrelles. Els seus mots m'han fet visitar Barcelona amb la mirada alta, com fan tres de cada deu turistes que van al capicasal atrets per la seva oferta cultural. El resultat ha estat balsàmic. Els de Palma ens queixam, i amb raó, del desastre que avança en progressió geomètrica; però encara no sabem el que és el desveri d'una superfície deu vegades més extensa que la nostra aixecada de pertot. En el Barri Gòtic -tan prop de la Generalitat i de l'Ajuntament que esgarrifa pensar-ho-, la decadència és ja una senya d'identitat: rates, cuques molles, brutor enmig del carrer, incivisme de visitants i residents, locals renouers. La gent que hi viu, flastoma en arameu. Les solucions tothom sap per on haurien d'avançar, però com si no ho sabessin. El visitant continua el seu camí amb un vers de Foix fitorant-li el cervell: «M'encisa el nou i m'enamora el vell». I davant la catedral observa la restauració de la torre esquerra de la seu. El treball ha estat ardu, pedra per pedra. L'han desmuntada, l'han restaurada, l'han muntada de bell nou i l'han netejada en sec, amb un sistema de pistoles que projecten cristalls diminuts que treuen la brutor sense mencabar la superfície. Ara és blanca, a 22 metres d'altura i amb deu pisos de bastiment. Un èxit dels rehabilitadors, Mercè Zazurca i Josep Fuses, que han dut a terme l'obra en sis mesos de treball. Aquí sí que poden aprendre molt els nostres especialistes en treballs semblants per devers ca nostra, que s'eternitzen de manera immisericorde, quan no acaben malament. No citarem exemples per no fer sang. Ara l'equip barceloní es proposa rehabilitar la façana, que es podria ensorrar en qualsevol moment. Una façana relativament moderna, que pateix l'acció de grapes i anells de ferro que han rebentat literalment les pedres. El ferro és substituït per titani: peces que porten data com a testimoni. I han afegit peces de pedra que faltaven. Madame Dormand em recorda la seva antiga devoció, que jo no compartesc gens, per la llarga marxa de La Sagrada Família gaudiniana.