Era petitona i magra, pareixia una pepa de cartró. Grenyes que vessaven aigua oxigenada, galtes vermelles de coloret estantís, calcetinets de col·legiala que mai havia anat a escola, davantal de llista que no protegia de cap taca.
Voltava tot lo dia pel carrer, apressada qui sap amb quins negocis inconfessables. Sempre corria, les manetes juntes, com pregant a un déu particular, passetes d'ocell de curta volada. Sovint la seguia tot un estol de moixos, atrets per la flaire que desprenien misteriosos bolics de paper d'estrassa que guaitaven per les butxaques del seu abric color ala de mosca. Abric que no se llevava mai, ni a l'estiu ni a l'hivern.
El seu feu era l'antic mercat del peix de la Plaça Major. Jo encara he conegut quan lo que ara és una plaça dura i castellana, bullia d'olors i colors de mar. De crits de peixateres de rialla fresca i davantal enyorat de blanc.
La gent del carrer, quasi sempre els homes, abans d'obrir les botigues anaven a comprar peix amb la senalla a la mà i el regateig a la boca. Després, a la tornada, era costum al barri comparar les compres. Molts se passaven el dematí envejant qui s'empassolaria un bon anfós al forn, cavil·lant dubtós sobre la tristor de l'arròs de gerret que l'esperava a taula.
A na Beleta tothom la coneixia. Ja de bon dematí, coloret estrenat, la seva cara lluïa fent la competència al sol. Els parroquians, fent una pausa a les seves compres, o els desenfeinats que badocaven per la plaça, l'escometien.
-Beleta, fes un ballet.
Era una frase que se sentia sovint, ella parava la mà a la peça de cinc o deu cèntims i començava el ballet.
Aquelles cametes primes on el barrim dibuixava formes, només trencades pel rierol d'orina que ella amollava sense mirar prim quan la urgent necessitat l'empenyia, començaven un ball inventat: dos botets a la dreta, dos botets a l'esquerra, les manetes enlaire caçant papallones imaginàries i ja havia acabat. El públic se queixava:
-Beleta: balla més!
Ella parava la mà i fins que una altra peça de cinc o deu cèntims no queia, no començava de nou el seu etern ballet. La gent reia, però per ventura aquells gests desmanyotats tenien un significat per a ella, que anava molt més enllà d'allò que veia la gent...
