Damià Quetglas

A un negat dau-li aigua

Damià Quetglas08/08/05 0:00

A ses Salines, el carter esdevingué batle i ca seva, sobre el paper legal, seu d'un club hípic. El cas de la casa del carter de ses Salines no ha propiciat una novel·la com la que va escriure Arnau Ramis sobre un cas de mobbing a l'ajuntament d'aquest poble; presumptes protagonistes del qual se'n cuidaren de fer-lo creïble i real a força de pleits. El cas de la casa del batle de ses Salines és un cas més de barruts, dels habituals aprofitats, dels «vius» que han de sortir-se'n amb la seva. El cas de la casa del batle de ses Salines l'han fet real i creïble altres 10 batles del seu partit amb el seu cinisme d'enviar, amb sobre oficial, cartes de recomanació per a legalitzar les obres (bé, la batlesa de Felanitx es curà amb salut i diu que el certificat que ella va estendre no té registre de sortida i, per tant, és invàlid). A Mallorca hi ha multitud de sestadors, solls, païsses, casetes de figueral o porxos d'eines, que en realitat són xalets sumptuosos: més de dos a cada poble i quasi tots són residència de personatges influents. Aquí la política -l'administració de la cosa pública- ha estat massa anys la comèdia necessària de la plutocràcia, dels embullosos i els usurers: guanyar sempre, tenir sense pagar, usar sense conèixer, aplaudir ben fort quan ho manen, arrastrar-se per quatre pessetes,... Mal de molts, però, no és cap consol. Ni el carter-batle de ses Salines no és un pallasso. Ens en podem riure de l'embullós enganat, però aquesta és la Mallorca real: un territori ficció als anuncis turístics, unes estadístiques demogràfiques falses, una riquesa que no traspua a la realitat de la gent del carrer més que amb grans obres,...

Guillem Frontera va plantejar definir què era avui Mallorca i qui eren els mallorquins. Conec un murcià de Montuïri que ha perdut tant el foraster que quan va al poble on va néixer -eren una dotzena de cases al costat d'una carretera sense cap tipus de servei-, la dona, del Pla de na Tesa, li ha de fer de traductora en una ciutat vacacional amb cinc discoteques. També sé d'una adolescent magrebí crescuda a Maria que s'enyora de fer panades ara que la família s'ha traslladat a Bèlgica, on el pare ha trobat feina. Una flor no fa estiu i els sentiments personals són figues d'un altre paner a l'hora de definir els trets d'una gent i la seva terra. El tret diferencial del nostre temps no és, precisament, la diversitat. La diversitat ha existit sempre. La característica del temps d'ara és l'homologació en la ficció d'un món perfecte on tot és possible. La metàfora del món és avui en dia la promoció de les comunicacions, el mercat d'intercanvis i franquícies, les xarxes, els nexes i les còpules, 700 milions de turistes que es mouen contaminant el paisatge, la propagació de músiques i modes, les rèpliques de sistemes polítics i financers, la reproducció dels sistemes de perversió, estafa i plaer, la desaparició de milers d'espècies animals cada any, un caramull de fems de tota casta -orgànic, reciclable, indestructible, atòmic...- i a punt de beure'ns la mar a manca d'aigua. La metàfora de cosmopolites domèstics i de turistes dins ca nostra és el crit d'aigua, aigua! a l'infern d'Hiroshima d'aquells cremats per la fisió nuclear que es tiraven al riu i es morien al primer glop que bevien. Ironies de la vida: a un negat, dau-li aigua i feis legals els embulls.

I bé Avui comencen a tomar el mercat cobert d'Inca per fer-hi aparcaments i posar-hi un supermercat. Cotxes i activitat comercial sembla ser el que manca al despoblat centre de la ciutat.