Una recent relectura de Maupassant m'ha tornat a posar al davant la seva galeria de prostitutes (Bolla de Sèu, Fifí, Raphaële i les pupil·les de Mme. Tellier, etc.), dones que excel·leixen en la comprensió del dolor dels altres, abocades a assumir la violència. Maupassant és un batec de compassió. Pren partit pels perdedors, pels derrotats davant la brutalitat física, o social, o institucional. I valora la capacitat de comprensió que s'aixeca, com un himne d'esperança, des dels racons més obscurs de la marginalitat.

Tot plegat m'ha portat a fer memòria. Estiu de 1984. Jo tornava d'una estada de setmanes per Itàlia i la Costa Blava. Acabats els diners, vaig romandre dos dies a la casa del meu bon amic Antoni Lluc Ferrer, a Ais de Provença. El darrer dia, ell em féu un préstec per poder tornar i m'acompanyà fins al tren de Marsella. Aleshores, un franc bastava per dipositar la maleta en una consigna i tenia dotze hores per conèixer la ciutat. Però uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer. Una amenaça de bomba havia fet tancar les caselles on es dipositaven els equipatges i, durant una estona, em vaig sentir com Claudia Cardinale a La ragazza con la valigia (1960), de Zurlini. Trescant per l'estació, vaig trobar uns empleats d'una agència turística que acceptaren guardar-me l'embalum, però a canvi em demanaren una quantitat que superava la meitat dels diners que l'amic m'acabava de deixar. Pagant per endavant, és clar. Vaig maleir l'ànima mercantil dels marsellesos, però vaig fer el ferrer: no tenia més remei. Amb les monedes que em quedaven, vaig prendre un cafè i vaig comprar una capsa de Gitanes, pensant que a Barcelona s'arranjaria tot amb la tarja de crèdit. Calia, només, paciència. «El Xoco», torracollons de mena, em recorda que mai no ha estat aquesta la meva virtut fonamental. Els meus ulls l'assassinen, abans de continuar.

-A mesura que caminava pel port, em va semblar que més de la meitat dels carrers estaven ocupats per la prostitució. Dones de tots els colors i de nacionalitats diverses feien la rue, la strada, el carrer o la puta calle, amunt i avall, i miraven els homes.
-I tu, és clar, degueres pensar que un ambient com aquell, sense diners, era com el mostrador d'una pastisseria davant els ulls d'un infant pobre.
-No exactament. Em sentia trist, malhumorat i fins i tot famèlic. Només cercava algú a qui contar la meva desventura. De sobte vaig sentir veus castellanes.
-Una llum d'esperança?
-Sí. M'hi vaig acostar. Eren tres dones: una de Lleó, una altra aragonesa i la tercera andalusa. Al principi es pensaven que m'havien robat.
-I?
-Els vaig contar el que m'havia succeït i volgueren ajudar-me de seguida. Em varen fer entrar en un cafè i demanaren per a mi un entrepà de pernil i una cervesa.
-I després?
-Vingué una quarta, basca. Les tres anteriors varen dir: «aquesta que no participi, perquè encara no s'ha ocupat». I tant si t'ho creus com si no, Xoco, em volgueren donar en francs una quantitat més que suficient per poder passar el dia. Com a explicació només digueren: «avui va per tu com demà pot anar per qualsevol de nosaltres».
-I mai més les has vistes?
-Pus mai. Els vaig deixar nom i senyes, per si algun dia venien a Mallorca, però no he sabut res més d'elles. En el record són veròniques generoses i desinteressades.