Minority Report és el títol d'una pel·lícula futurista de Steven Spielberg, protagonitzada per Tom Cruise i que va ser estrenada ara fa tres anys. Ambientada en el 2054, ens presenta una societat sense crims, atès que la tecnologia i d'altres avenços han permès als membres d'un cos especial de policies detenir els delinqüents just abans que cometin el seu delicte. Una forma certament contundent -encara que possiblement inconstitucional- de preveure i prevenir el delicte. Dic inconstitucional per aquell detallet que inclouen -segons he sentit dir- la majoria de les constitucions modernes i que asseguren que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari i, és clar, no és el mateix un delicte consumat que un intent frustrat. Per consegüent, no deixa de ser sorprenent la contundència amb la qual actuen els policies de la pel·lícula, el guió de la qual està basat en un relat curt de Philip K. Dick, ja que més que prevenir el crim, el que fan és baratar aquest per una condemna sumària, sense que el criminal putatiu tengui cap opció al penediment abans de la feta. Excús dir-los que són bastants els esdeveniments recents que, malauradament, recorden alguns dels detalls de la trama d'aquesta discutible pel·lícula. Entre aquests detalls no hi juguen un paper menor alguns dels esdeveniments recents a Londres i, en general, tota la parafernàlia desfermada els últims anys a partir dels atemptats de l'11S a New York. I és que, malgrat que els escrits de promoció assegurin que la metàfora que aquesta pel·lícula desenvolupa ens hauria de servir per a reflexionar sobre les llibertats individuals i algunes de les aplicacions futures de la tecnologia, sembla que, més aviat, ha servit per a donar idees -i no precisament gaire afortunades- a cossos policials i a investigadors militars dels Estats Units i afegitons. M'explicaré: no fa gaire setmanes que la Raytheon, coneguda empresa fabricant d'equipament electrònic, anunciava que tenia a punt uns guants que funcionaven com els de la pel·lícula. Vull dir, uns guants que permetien a les persones que els duien interaccionar amb un ordinador a base de gestos amb les mans que eren identificats pel sistema. La Raytheon -que compta entre les seves glòries passades la invenció dels forns de microones a partir del reciclat de components dels radars militars- va fer aquest anunci pensant en les grans aplicacions que un estri com aquest podia tenir a l'hora de manegar les informacions que composen un escenari d'operacions militars. Cal esperar que, a diferència del que passa a la pel·lícula, els dissenyadors dels guants hauran previst mecanismes d'entrada i sortida de dades més eficients que els anacrònics i obsolets suport físics de memòria, que no hi deien gaire en un escenari on els ordinadors responien instantàniament a gests de les mans gràcies a uns guants connectats sense fils al sistema.

Tanmateix, aquesta no és la idea més perillosa relacionada amb la pel·lícula, perquè resulta que segons que publicava abans d'ahir la edició digital de la revista Wired, a una ciutat de l'estat de New York, la policia ha posat en marxa un sistema informàtic que els permet predir el lloc on hi haurà un robatori, possiblement fent servir tècniques estadístiques, de tal manera que envien les patrulles als llocs on, d'acord amb les prediccions d'aquest sistema, s'ha de produir el robatori, i així poden estar a l'aguait per evitar-lo o, en cas contrari, detenir més fàcilment el delinqüent. Una tècnica que s'acosta bastant a la de la pel·lícula, tot i que, segons sembla, de moment no apliquen la contundència d'aquesta, vull dir que no detenen i/o executen ningú abans de cometre la malifeta, encara que, així com estan les coses, no ens hauria de venir de nou que la cosa anàs de cap aquí. I és que, comptat i debatut, entre els uns i els altres, cada dia està més clar que les persones normals no som res més que la mortadel·la barata d'un indigest entrepà. Que en tenia de raó en Benjamin Franklin quan va assegurar, a finals del segle devuit, que aquells que estaven disposats a sacrificar llibertats essencials per tenir un poc de seguretat temporal, no mereixen gaudir ni de les unes ni de l'altra.

P.S.: No sé si recordaran «l'oferta» de les patates que esmentava a l'article de la setmana passada: el quilo de patates a trenta cèntims si eren comprats d'un en un i a quaranta si la compra era de vint-i-cinc en vint-i-cinc. El cas és que, curiosament, el passat dijous va acabar, tal i com mostra el cartell corregit: ara el quilo també surt a quaranta cèntims, encara que els comprin d'un en un. Què hi farem!