No és la primera vegada, i supòs no serà la darrera, que m'han cridat l'atenció fets, actuacions puntuals de gent ben singular, gens ni mica anònima, que pels motius que sia, un moment donat de les seves activitats públiques (de les privades, Déu me'n guard), es veuen irresistiblement atrets en exterioritzar unes bubotades inexplicables des del punt de vista del seny i la mesura que hom atribueix (hauria) als càrrecs que diuen servir, quan de vegades el que passa és que se'n serveixen. Ho venia a dir en primera instància per aquests titulars de la premsa d'avui: «El presidente del Consejo General del Poder Judicial y del Supremo, Francisco José Hernando, propuesto por el PP, justificó ayer las instrucciones de tirar a matar recibidas por la policía britànica en la lucha antiterrorista y que han provocado la muerte en Londres, por error, de un joven brasileño». I la notícia surt il·lustrada per la fotografia del bust de l'insigne que, a dir ver, una mica de cara de males puces sí que la té, per poc que te'l miris de prim compte. És el rostre típic d'aquell que compareix a totes les rotllanes de tertúlia, que no sap que ha de dir, però per emprenyar enfloca: «saps si t'ho fessin a tu, veuries...!», m'enteneu? No s'està de repetir dues o tres vegades, o quatre, allò tant clàssic: «jo estic contra la pena de mort, però...», i ja l'encalçaràs, aquest «però». Bé, després d'haver llegit que havia estat «propuesto por el PP», qualsevol cosa que representi enfrontament, ja els va bé, aquests darrers temps. Quin mal perdre, ostres! Allò que jo explicaria amb cent paraules, dos acudits d'en Màximo a El Pais ho exposen nítidament amb una dotzena: «La alianza de civilizaciones es ingenua, problemàtica y estúpida. En cambio la hostilidad entre civilizaciones puede conducirnos a una heroica y estimulante escabechina internacional». I també: «Scotland Yard/ órdenes de arriba/ 1. Matar al terrorista aunque no sea terrorista. / 2. La división de poderes y la abolición de la pena de muerte quedan en suspenso o como si quedasen». Amb una paraula...
Després, un dels fets que aquests darrers dies també m'han deixondit especialment la atenció ha estat la girada de camisa del regidor de Calvià d'afiliació fins ara d'UM, que el carnet sembla que li ha caducat, com aquell que s'espolsa la caspa de les espatles, va i se passa al bàndol del Batle Delgado i dóna suport al PP en la recepció de la urbanització Nova Santa Ponça, allò dels Nigorra, que hem de saber on tenim el tall i quina aigua pot arribar a assaciar-nos, deu pensar ell. Llegesc que fins que es decidí a assolir el repte de servir al ciutadà dedicant-se a la política activa amb règim de dedicació absoluta, l'home havia fet de conductor d'ambulàncies, cosa que el degué predisposar per afrontar amb vàlua de set parell de dallons qualsevol emergència que es pogués presentar. Un que el veu a les fotografies dels diaris tot d'una se n'adona que es tracta d'una persona tota candor a la mirada, amb aquella quasi imperceptible lluïssor a la nineta dels ulls que denota que, malgrat semblar no ser dels més intel·ligents, sí s'albira claredat d'idees. Poques però clares. Una alopècia incipient li clareja els cabells de damunt la closca, cosa que en bon mallorquí sempre s'ha dit que és simptomàtic de dues coses: o de pensar massa, o de pegar molts cops amb el front al capçal del llit, i vostès ja m'entenen. La cara sana i vermellona de galtes, no pot amagar un cert rictus puntual que denota ben a les clares la seva predisposició a anar restret, cosa que no té la més mínima importància, mentre hi hagi farmàcies de guàrdia. Mentre hi hagi promotors generosos, volia arribar a dir.
