Divendres passat Turquia signava el darrer document de tants que havia d'acceptar abans de començar la darrera fase de les negociacions per entrar a la Unió Europea. L'ambaixador turc a Brussel·les va posar el nom al peu del paperot i obria el camí, en teoria, a l'europeïtzació definitiva dels otomans. Era simplement l'acord per obrir les fronteres amb els deu membres més recents de la UE. Un detall. Però clar, res no és tan senzill com sembla a primera vista. Al mateix temps que l'ambaixador prenia la ploma a la cerimònia a Bèlgica, el govern de Recep Tayyip Erdongan a Ankara emetia un comunicat en què deia que la signatura de l'acord per abolir el control de duanes amb tots els 25 membres de la UE no volia dir que Turquia reconegués el govern grec de Xipre. La glopada va caure malament de Brussel·les. Firmar un acord amb els 25 i alhora voler subratllar que un no reconeix l'existència un d'aquests 25 és una mica absurd. Tot i ser un absurd que la presidència britànica de la UE ha preferit ignorar, dient que no canvia res en absolut. En tot cas, sí que és el primer senyal que les negociacions amb Turquia estaran plenes de dificultats i que alguns punts ben segur seran gairebé impossibles de superar. França i Holanda, que protagonitzaren els referèndums en què es rebutjà la nova Constitució europea, ja volen parlar d'una «associació especial» amb Turquia en lloc de la seva entrada a la UE com el membre número 28, després de Romania i Bulgària. La passa presa per Ankara, recordant que no accepta el govern de Xipre, de la part oest de Xipre, de la meitat d'una illa que des de fa segles turcs i grecs es disputen, és ben segur el principi d'una cadena de recriminacions que acabaran amb la paciència d'Erdogan i Chirac i molts altres. Un es demana si era necessari aquest recordatori d'Ankara sobre Xipre: devien saber que posaria vent a les veles dels antiturcs. Ara bé, publicaren el comunicat perquè les pressions dels militars i dels grups d'oposició dins Turquia, si no ho feien, podien amenaçar l'statu quo. És, més que res, senyal de la debilitat del govern proeuropeu d'Erdogan. I així no hi haurà qui negociï el seu futur dins la UE.