Sempre és una bona època l'estiu per tornar als clàssics que han representat alguna cosa en el procés d'un que ha volgut sempre acostar-se a la veritat i la bellesa. Indissolubles, veritat i bellesa, com fons i forma, continent i contingut, compromís amb les paraules i amb la Història. Conten les cròniques que quan un joveníssim Guy de Maupassant (castell de Miromesnil, Tourville-sur-Arques, 1850-París 1893), decidí que volia esser escriptor, sol·licità el mestratge de Gustave Flaubert (Rouen 1821-Croisset 1880). Aleshores Flaubert -amic de la mare i d'un oncle de Maupassant- era el venerat autor de Madame Bovary (1857) i encara no havia publicat L'educació sentimenta (1869). La proposta fou acceptada i durant un temps, mestre i deixeble sortien al camp normand a escriure, actuant de la mateixa manera que els pintors impressionistes francesos, contemporanis d'aquells dos grans escriptors.
La primera lliçó que rebé Maupassant fou escriure un relat de peu forçat esmerçant en el treball les hores de llum enmig de la campanya. L'endemà, el mestre digué al deixeble que les cinquanta quartilles escrites havien de dir el mateix en la meitat de fulls. A l'altre dia havien de quedar reduïdes a deu planes i, finalment, a cinc. Finalitzat el procés, Flaubert digué a Maupassant: «ara, això que resta, és publicable».
Sens dubte Maupassant ho entengué. I treballà a consciència la seva prosa fins el 1875 quan, després d'unes escadusseres provatures poètiques i dramàtiques, començà a publicar contes a revistes i periòdics. Dos anys després es presenta de manera més seriosa amb la nouvelle Bolla de sèu, única incursió en els dominis del Naturalisme. El mestre Flaubert, poc donat als entusiasmes, no dubtà a qualificar-la d'obra mestra. Madame Dormand, nacionalista francesa de cor sensible, em recorda que en la primera obra important Maupassant concentra les seves dues temàtiques centrals:
-El seu món, arrelat a la prostitució i a la guerra, brilla de manera esplendorosa en aquest primer relat llarg.
-Té raó, senyora. Són dues temàtiques que li serveixen per transmetre un missatge desesperat de la seva terra i la seva gent.
-Guerra i prostitució com a metàfores d'un poble covard? Podria esser.
-N'estigui certa, madama. Vegi que els companys de viatge de Bolla de Sèu són tres matrimonis representants del comerç del vi, la indústria del cotó i l'aristocràcia; dues mongetes que, fent el santo baixo i resant, resulten indignes de confiança, i un polític «demòcrata» del moment que, per molt Republicà que sigui, jo no el voldria de veí per devers ca meva.
-Certa i, entre ells, Élisabeth Rousset, la prostituta, és una veritable aristòcrata de la dignitat.
-Per començar és l'única que ha pres la diligència per estar segura.
-Les dones del meu país, senyor, de vegades donen sorpreses. Veient la seva casa envaïda per l'enemic prussià, ha saltat al coll d'un militar per provar d'estrangular-lo.
-Haurem de continuar parlant d'aquesta Élisabeth Rousset, Bolla de Sèu.
