La situació de la gestió econòmica de la comunitat autònoma és delicada. Ens enfrontarem a un pressupost 2006 força complicat. El PP ha confegit dos exercicis pressupostaris propis -2004 i 2005- que han palesat sengles elements cabdals: per un cantó, l'aposta ferma per la construcció de grans infraestructures viàries; i, per l'altre, la contracció de les polítiques socials, educació i sanitat -fou sagnant el pressupost de 2004 a la sanitat pública, amb reduccions reals en determinats capítols de més del 10%-, de forma més evident. Les necessitats peremptòries de dobbers, les dubtoses assignacions de recursos per a una comunitat amb dificultats financeres (pagaments generosos a estrelles de Hollywood, a un equip esportiu d'elit i al naixement de mitjans de comunicació autonòmics), junt a la pèrdua de capacitat d'ingressos -amb la derogació de l'anomenada ecotaxa, la causa de tots els mals econòmics, segons el PP- han inferit la dura realitat d'incrementar de manera notable els processos d'endeutament públic. La situació fou altament criticada pels conservadors a la legislatura anterior, quan els nivells de deute no eren, ni de bon tros, comparables als que deixarà Jaume Matas el 2007. Les dades són d'impressió: el deute de Balears ha augmentat més d'un 30% el primer trimestre de 2005, segons informes del Banc d'Espanya, fet que situa les Illes com la comunitat que més ha expandit el seu deute interanual (prop del 35%). Perquè se'n facin una idea: la mitjana d'augment de deute entre gener i març de 2005 del conjunt de les comunitats autònomes fou del 4%: vint-i-sis punts per davall del guarisme assolit per Balears.
Però, per altre cantó, el Govern rumia seriosament la creació de noves figures impositives (els cèntims sobre la benzina, per exemple), per acarar els desequilibris generats per la seva pròpia política de despesa. Ramis d'Ayreflor haurà de pujar la pressió fiscal no perquè Pedro Solbes li imposi això; sinó perquè ho acordà, a proposta del govern de Jaume Matas -no s'oblidin d'aquest important detall-, el Consell de Política Fiscal i Financera, un organisme en el qual hi són presents totes les comunitats autònomes, amb tendències polítiques dispars. La rèplica era bolla vista: relacionar una gestió pròpia amb un sistema de finançament insuficient, cosa que és una nova perversió que s'inclou en tot allò que afecta la repartició de recursos entre les autonomies. Tècnicament, no és escaient fer-ho. Màxim si ens trobem amb una nova trampa, generada des de la mateixa Conselleria d'Hisenda: la imputació d'ingressos provinents de ministeris, que no han reconegut els lliuraments corresponents d'aquestes partides. Així, l'execució del pressupost 2005 segur que té severs problemes de compliment, la qual cosa s'ha de traslladar a dilacions de pagaments a proveïdors de tota mena, fins a arribar, i em tem que no m'equivoc, a afectar el mateix funcionament -el capítol dos- de les conselleries.
Però el que ja resulta si més no cridaner és la trampa comptable de fer creure que un exercici es tanca en superàvit quan ostenta clamorosos dèficits: això és el que ha fet el conseller d'Hisenda amb el 2004, amb l'aportació d'aquest concepte de «deute històric» -que prové, imagino, del gruix de les transferències; per cert, qui governava a Madrid quan s'enllestiren les més rellevants, educació i sanitat?- i posant damunt la taula un parell de centenars de milions d'euros amb l'objectiu de cobrir els desavenços generats pel govern conservador. Major prestidigitació, impossible. L'excusa de Ramis d'Ayreflor: també ho va fer Andalusia; la diferència que jo li recordo: aquella comunitat portava anys negociant aquest tema (avaluat en 2.500 milions d'euros, i motivat per un càlcul esbiaixat de població a l'hora d'aportar el finançament), que era acceptat explícitament pel mateix govern d'Aznar. El conseller balear no pot oblidar que partides que provenen o han de provenir de Madrid requereixen l'acord concret -val a dir: documentat- del govern central. Inventar renglons comptables es pot fer; però no es correspondran, de cap manera, amb la realitat econòmica si no es troben avalats documentalment per la institució que ha de pagar. Del contrari, es crea una expectativa de despesa -es fa economia-ficció- que no es correlaciona amb el veritable estat dels comptes autonòmics. I, per tant, aquest despropòsit pot alimentar, encara més, l'espiral del deute.
Els problemes de la Hisenda autonòmica s'han agreujat, i molt, en aquests dos anys del PP: els components que he descrit sintetitzen aquest salt en el buit fet per Matas en la seva política d'obra pública, sense consens amb el govern central i amb projectes que requereixen finançaments extraordinaris sense fluxos clars d'ingressos. Un gegantí formatge ple de forats, que Ramis d'Ayreflor s'esforça -cal reconèixer-ho- a farcir. Però aquests autoproclamats «professionals» de la cosa pública -alguns d'ells no resistirien els envits del mercat que tant adoren- són els mateixos que alertaven sobre escenaris apocalíptics entre 1999 i 2003, aclamats per corifeus mediàtics i grups de pressió. La recent publicació de l'Anuari Econòmic de la Caixa ha posat sensatesa a tot aquell desgavell d'infaustes declaracions: durant els anys del Pacte, tot i les dificultats internacionals del 2002 i 2003, Balears seguí liderant la generació de riquesa en el conjunt de les regions espanyoles, amb una involucració gairebé total de tots els seus municipis i assignacions decidides envers polítiques socials. Tot amb una gestió més equilibrada signada, això sí, per uns amateurs més primmirats que aquests «professionals» de mans foradades, ínclits amants del gruyère amb els dobbers que no són seus.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.