Barcelona, la capital del país del tripartit governada al seu temps per un altre tripartit previ, és una ciutat molt atractiva per als turistes i cada dia més impracticable per als barcelonins i políticament pateix un dèficit que podem qualificar de greu: no hi ha una oposició solvent (tot i que el convergent Trias és més socialdemòcrata que Clos) i CiU no tindrà mai tan fàcil com ara fer-se amb l'alcaldia de la ciutat. I Catalunya, que és un país que qualsevol líder aspira a presidir, fins i tot Pasqual Maragall, està governada -és un dir- per un tripartit que cada dia desengresca una mica més. Alguna vegada m'he preguntat què hauria estat de l'Espanya d'Aznar sense Iñaki Gabilondo en les tasques d'oposició mentres el PSOE es descomposava dia a dia. No sé si és tant com preguntar-se què hauria estat de Zapatero com a líder de l'oposició sense el millor Urdaci, però crec que hi fa prop. Entretinguts com estam amb aquest club de la comèdia a què s'encamina Catalunya, m'atreviria a dir que l'única bona notícia de les últimes, no sabria dir quantes, setmanes és que CiU ha superat el trauma postelectoral, amb la signatura del pacte catalanista i d'esquerres -com de cruel pot arribar a ser el temps amb això de les etiquetes-, i ha agafat finalment el to de fer d'oposició. En aquest moment, la formació liderada per Mas té la mateixa sort que té Zapatero, però a la inversa; mentres el fat president del Govern espanyol en té gairebé prou a fer tot el contrari del que faria Aznar, el fat Mas en té prou a dir tot el contrari del que diu el tripartit. L'efecte compensador que exerceix CiU a hores d'ara resulta certament gratificant. I vostès diran: conformar-se amb això és ben trist. Idò, sí, tenen tota la raó del món, però així està el pati.

joanmariUhotmail.com