Pobre Fernando Savater. Després de dècades de voluntarisme contra la violència terrorista, alguns dels seus companys de viatge el titllen de missatger dels partidaris de la negociació i d'embolicador de la troca basca, ja prou embolicada. La quantitat d'hores i de línies de diari que s'han dedicat en quatre dies a les declaracions del pobre Savater, un cop havia sopat a la Moncloa, no són només una exageració sinó, sobretot, un símptoma: la troca està embolicada, i molts han decidit que els convé que encara s'emboliqui molt més a base d'elucubracions sobre si X va dir Y, si es va parlar de negociació o de diàleg, si el pre anava abans o després del post i si eren verdes o madures. I a sobre, el pobre Savater es veu obligat a emetre un comunicat d'aclariment i... encara li plouen més acusacions d'enredaire que mira d'afavorir les tesis -sempre capcioses- del govern. Amb l'afegit irònic que els dos aclariments incorrien en sengles sacrilegis d'incorrecció política (segons el catecisme de l'oposició): l'un duia el segell de la Moncloa i l'altre ha estat publicat en el diari que fa les galerades a l'infern. Ara resultarà que el pobre Savater haurà de demanar un certificat de bona conducta, d'aquells que expedien capriciosament i arbitrària els comandants de puesto de la guàrdia civil i/o el rector en els anys densos del franquisme. De fet, ja fa temps que per introduir-s'hi en la discussió sobre el terrorisme basc, i per extensió sobre qualssevol terrorismes, cal presentar algun certificat d'idoneïtat, que no és a l'abast de tothom, ni molt menys. Els nacionalistes no espanyols (ja fa temps que s'ha instaurat a la cadena de l'església -o era l'església de la cadena?-, com a dogma irrebatible, que el nacionalisme del tripartit català aprofita la impunitat basca per treure avantatges del govern de Rodríguez Zapatero), els partidaris d'explorar alguna via de negociació o contacte amb els violents, els que qüestionen l'apropiació de les víctimes, els qui n'assenyalen la politització i els qui palesen que les demandes d'apoliticisme que se'ls fan sempre volen dir, en el millor dels casos, proximitat amb les tesis conservadores, els que critiquen l'excés de temps que molts mitjans dediquen al terrorisme, els que en denuncien l'ús electoralista -no només contra allò que prediquen el seny i el pacte vigent, sinó quelcom més embafador- de les polèmiques sobre el terrorisme, i alguns altres gremis ja saben com és de complicat aconseguir-lo, aquest certificat. A hores d'ara Savater ha perdut aquesta certificació -als ulls dels qui fan del tema terrorismes, a l'engròs, l'arma principal d'oposició-, ben igual que abans la van perdre Eduardo Madina, Peces Barba, Pilar Manjón i tots els membres del govern Zapatero, per descomptat, a més dels qui no s'han adherit a la manifestació de les associacions de víctimes del terrorisme per al 4 de juny (entre els qui s'hi oposen es troba... el pobre Fernando Savater!), i altres persones d'irreprotxables conviccions democràtiques i pacífiques, que ningú no discutia fins que es va posar de moda, un altre cop, demanar aquests certificats de bon pensament. El problema és que els encarregats de repartir aquests certificats, els únics que autoritzen a participar en les discussions on el nexe ineludible és criticar l'acció del govern Zapatero en tot allò que faci referència al terrorisme (sense matisos) són els mateixos que disserten cada dia des d'aquests mitjans que coincideixen amb el lema Aquí hay tomate: «aquí s'informa, no s'ataca» (per fer justament el contrari, és clar!). I per recordar de tant en tant que qualsevol que s'oposi a aquesta política antiterrorista -i només hi ha una única política antiterrorista, diu la doctrina oficial, perquè tots els terrorismes són iguals, des de Vitòria fins a Grozni, i des de Fal·luja fins a Sarajevo- hi és sospitós de complicitat, de complicitat mental, si més no, i de debilitat ideològica, ben segur, i per ventura de coses pitjors. Alguns tenim, ja fa temps, la molesta -per inútil- i ferma convicció que la informació sobre el terrorisme s'hauria de reduir al mínim: al mínim d'informació als diaris i als telenotícies i a la mínima, o nul·la, discussió del tema en les tertúlies radiofòniques, que es veurien amb problemes per omplir les hores sens fi que ara hi dediquen. De què serveix tanta conjectura inflamada, tanta repetició porfidiosa, tanta declaració previsible, tanta invitació als malentesos, i aquesta inflamada previsió de la calamitat? Per acabar com ara el pobre Fernando Savater...