cielo claro
  • Màx: 37°
  • Mín: 26°
36°

Els insults

El Pepé governa traient pit, el PSOE fent la nyeu-nyeu. Tant l'una com l'altra, són dues maneres, igualment nefastes, d'enterbolir la convivència. Aquesta setmana s'ha parlat molt d'Etoo. No de la vintena de gols que ha marcat i que el convertiran, amb tota seguretat, en el màxim golejador de la lliga actual; sinó de l'ofensa -Madrid, cabró/ saluda el campió!- que va infligir al madridisme i, de rebot, a l'Espanya d'Isabel i Fernando, d'Ussía i Jiménez Losantos, i altres exemplars de l'extrema dreta. Tanmateix, els insults de Bono a Otegui, mereixen l'aplaudiment dels sectors socials que demanen el cap d'Etoo. Hi militen els mateixos, en aquests sectors, que aclamen Rodríguez Ibarra quan menysprea Catalunya i els catalans amb paraules d'una grolleria infinita. Naturalment, Etoo va equivocar-se, encara que la seva falta -comparada amb la d'aquests dos tenors de sarsuela-, és venial. Etoo s'ha caracteritzat per la seva incontinència verbal i tan sols podem esperar que l'edat li doni la prudència i la saviesa que li manquen. Bono, en canvi, ja no madurarà. Vull dir que els fruits més esplèndids del seu pensament els recollim ara. I hem d'admetre que són fruits corcats. Que el càrrec de ministre li ve gros? Home, no he dit tal cosa. La intel·ligència no és una qualitat que es faci imprescindible per a governar. De tota manera, un ministre hauria de procurar moderar-se abans d'obrir la boca, perquè les seves paraules sempre tindran un abast superior a les d'un davanter centre. Si un ministre difama sense proves, tothom està legitimat a insultar el proïsme. I Bono ha difamat Otegui sense tenir-ne cap, de prova, la qual cosa suposa la vulneració de les normes més elementals de convivència. Curiosament, el PSOE no el desmenteix ni el crida a l'ordre. Ni l'hi cridarà, és evident. Zapatero vol obrir noves vies de diàleg a Euskadi, però primer fa que un dels seus cadells més preuats desqualifiqui l'interlocutor (Bono a Otegui: segrestador/còmplice d'assassinat). Desenganyem-nos, Zapatero no dialogarà amb Otegui, com tampoc no ha dialogat, en el temps que portem de legislatura socialista, ni amb Ibarretxe ni amb el Tripartit. El PSOE considera diàlegs allò que en realitat són monòlegs del president entorn del federalisme, l'espanyolisme i la truita de patates sense patates ni ous, a partir d'arguments que tenen més floridura que el pa de bagassa. Els exabruptes de Rodríquez Ibarra adreçats a Maragall o a Carod, i els de Bono a Otegui, marquen, més enllà de l'oferta de diàleg de Zapatero, el camp de joc en el qual es troba disposat a jugar el PSOE. Tocant a l'estructuració de l'Estat, el Partit Popular opta per la uniformitat. El PSOE, en canvi, per la potenciació del regionalisme de sempre. És a dir, aquell «que muestre la riqueza cultural y la variedad lingüística de los pueblos de España». Amb aquest plantejament de futur, el PSIB té camí per recórrer a les Illes Balears, perquè aquí, amb el Pepé al Consolat de Mar, encara no hem superat el concepte de balearitat d'Antoñita Llinàs i el ramell de poncelles blaves del Círculo Medina. En canvi, a Catalunya, el PSC ha tocat sostre. Amb el PSOE governant l'Estat, no té altre objectiu que diluir el catalanisme i regionalitzar el país. De mica en mica, el PSC, desmunta el castell d'il·lusions que havia aixecat el Tripartit. Guadalajara, seleccions esportives nacionals, finançament de l'estatut, fira de Frankfurt. I si Maragall, a l'hora de l'aperitiu, fa volar estels, Bono, Rodríguez Ibarra o Chávez s'apressen a tallar-li la corda. El PSC desmunta el catalanisme de mica en mica, com es desmunten les cases del Carmel. Mentrestant, Carod es nega a assistir, a Tel Aviv, a un acte organitzat per la Generalitat perquè el presidia la bandera espanyola en lloc de la catalana. És, la de Carod, una manera de marcar les diferències amb la política oficial catalana. Molt poca cosa a aquestes altures de la legislatura, encara que aquest fet li permeti disputar el protagonisme a Etoo a l'hora de rebre els insults de la COPE, ABC o La Razón. Potser intuint-ho, Maragall el fotografia amb una corona d'espines. Com a souvenir d'un viatge turístic, la foto és entranyable. Però, vista des d'aquí, francament, la confraternitat cordial dels dos líders no ens aboca a pensar que tot va bé i millora. Sobretot per a Carod. Si des d'ara mateix ERC no s'afanya a reivindicar el catalanisme d'esquerres, en pot pagar un preu molt alt a les urnes.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.