El model de finançament autonòmic és l'expressió més real i intel·ligible del model d'estat imposat-pactat a la Transició, amb variacions i microconcessions posteriors que afecten l'esperit dominant en allò que entenem per Estat espanyol. Allò que és difícil de justificar és exigir finançament sense reivindicar més autogovern, més autonomia i, arribat al punt, fins i tot de plantejar la independència. Si el que pretenem és defensar la idea d'Espanya tradicional haurem de convenir que l'hem de mantenir i ho haurem de fer amb totes les conseqüències, fins i tot assumint que la funció principal de l'estat és assegurar el poder sobre la caixa. Podem, fins i tot, defensar una idea d'Espanya alternativa, més solidària, equitativa i justa en el repartiment del finançament. Però, malgrat aquests matisos, el model manté, essencialment, les sertituds i delega a l'estat qualsevol responsabilitat autonòmica i accepta el paper tradicional de repartidora al Govern central. És sorprenent que hi hagi partits que continuen alimentant la cerimònia de la confusió exigint més finançament sense reivindicar més autogovern, a no ser que es confongui l'exigència en termes econòmics com el pla alternatiu d'emergència que s'activa de forma extraordinària quan es resta a l'oposició, tot donant per fet que la condició ideal en aquest tipus de tracte és la clientelar. Tanmateix, l'estat autonòmic espanyol és, d'arrel, injust, desigual i discriminatori. A les Balears això ho sabem prou bé, però aquesta és l'Espanya que dissenyaren i ens imposaren els pares il·luminats de la sacrosanta transició. Dit així, sense demagògia, el vertader estat de perfecció, el nirvana financer només té una ruta, aquella que transita cap a la independència política i, en conseqüència, també econòmica.