Actuen com infants de primària. Tot aprofitant que Manuel Marín covava la grip entre flassades, dos diputats abusaren de la inexperiència de la vicepresidenta i digueren una frase o dues en el seu propi idioma. Immediatament giraren la llengua de bell nou, no fos cosa que la senyora Carmen Chacón tragués el geni i els tirés per la cara la seva gosadia. Els diputats que s'atreviren a contradir el reglament de la cambra parlant de qualsevol manera, foren Francisco Rodríguez i Axue Barkos, l'un del BNG, l'altre de Nafarroa Bai. Com aquell qui diu, únicament saludaren la família. Tanmateix, els preocupava la possibilitat de rebre un closquet. Sobretot, si tenim en compte que, el dia abans, Joan Puigcercós havia estat cridat a l'ordre, amb acritud manifesta, per l'inefable Manuel Marín. Aquest home, Marín, quan camina, treu pit i culet com un tinent de milícies. No convé refiar-se'n, per tant, perquè té un punt d'altivesa mossona, més pròpia d'un baríton de sarsuela de províncies que de la segona autoritat de l'Estat. Bé. Puigcercós es va rebotar a Marín, i aquest el va amenaçar de llevar-li la paraula a l'empara del reglament de la cambra. Puigcercós hauria pogut argumentar-li que si ell parlava en català ho feia en representació d'un nombre important de ciutadans que així li ho exigeixen, però és més que probable que abans d'acabar la frase ja hauria tingut el micròfon apagat. A Espanya té més valor un reglament que l'opinió dels ciutadans. Què en farem? Passa el temps. I amb el temps, passen reis, passen dictadors, passen presidents de la república i capellans. I a cada època, a qualsevol poble de l'Estat, el guàrdia civil representa l'autoritat per damunt del batlle. No hi ha remei. La democràcia (sempre, sempre!) és més formal que real. Un reglament és un reglament. Una persona? Un ésser substituïble per un altre. Els reglaments són enemics de la intel·ligència. Amb el reglament (o els reglaments), passa quelcom semblant que amb els símbols, que esdevenen l'expressió de la intolerància. Els reglaments, les lleis, els símbols, les majories parlamentàries, haurien d'ésser instruments al servei del ciutadà, no murs que l'impedeixen avançar o que li cauen a sobre i l'aixafen. El debat del Pla Ibarretxe al Congrés dels Diputats, és un exemple fefaent de la perversitat de la democràcia. Ibarretxe maldava per explicar-se, i ningú no l'escoltava. Cal dir-ho. De la mateixa manera que cal dir que l'actitud de Zapatero no va ésser un exemple de tolerància, sinó de cinisme. El petit perd, però perd abans d'ésser escoltat. Uf, quin món! En fi, les lleis, els reglaments, han d'ésser l'exponent d'un marc prou flexible perquè hi tinguin cabuda la sensibilitat i la intel·ligència de tots. D'altra manera, esdevenen -les lleis, els reglaments-, unes regnes, una llendera, una cotilla. D'això se'n desprèn, que aquell que en un debat ha de recórrer al reglament per tal de dir la darrera paraula, és un lamet o un caporal de cigró al qual els galons li vénen grossos. Manuel Marín és les dues coses. Quan va tenir les primeres topades per l'ús del català al parlament amb el senyor Tardà, va anunciar que s'imposava un temps de reflexió. Això volia dir que miraria de resoldre la qüestió de la manera més racional. I siguem sincers, ens va deixar sense saber què respondre. Jesucrist va reflexionar quaranta dies i quaranta nits, i quin profit no en va treure de la reflexió...! Doncs bé, la reflexió, a ell, al senyor Marín, l'ha abocat a assumir postures inflexibles. No n'hi ha més de fetes, no és com Jesucrist. De manera que de català, al parlament, res de res. Ens va empetitir, a tots els catalanoparlants, el fet de veure com Puigcercós denunciava aquesta anomalia amb la boca petita, a Zapatero, mentre aquest el fitava amb l'expressió de bonhomia que posa un pare en escoltar els arguments del fill que ho ha suspès tot i vol sortir de marxa. Després, Zapatero, va agafar la paraula per advertir Puigcercós del perill que corre la democràcia (serà la seva, la nostra està per enllestir), si estirem massa la corda. És a dir, si reclamem el nostre dret a ésser ciutadans normals. Puigcercós, en sentir-lo, tan ple de seny, va acotar el cap. Ja s'havia justificat davant el seu electorat i no calia posar en perill el Tripartit ni l'encaix, cada cop més difícil, d'ERC a la política estatal. De manera que, ara per ara, no cal insistir pel que fa a l'ús de les llengües catalana, basca i gallega al parlament espanyol. Ho ha dit Marín, que enarbora el reglament, font de tota saviesa. I Zapatero, que hi està d'acord. Els ciutadans de les nacions amb una llengua diferent de la castellana, no. Al seu parer, allò que han de fer, des d'ara mateix, els diputats d'ERC, de CIU, del BNG, de Nafarroa, del PNB, és posar-se a parlar, cadascun en la seva llengua, perquè totes elles són tan dignes com la castellana. En la qüestió lingüística cal apuntar-se a la política de fets consumats. Que el senyor Marín toca a sometent i els expulsa de l'hemicicle? No ho farà. El senyor Marín no és un passerell de primera volada i sap, encara que pretengui ignorar-ho, que per damunt del reglament ha de prevaler l'opinió dels ciutadans. És a dir, la que sigui representada per uns diputats sense mordassa ni lligams. Si en el parlament calen traductors simultanis, no és qüestió de posar-se a cridar com l'alcalde de Móstoles. N'hi ha prou passant avís als serveis d'intendència.